Bastille

Arriba l’estiu i la presència de la música (encara que també present la resta de l’any) es dispara: festes majors, actuacions al carrer aprofitant el bon temps, festivals, grans concerts en espais oberts o simplement les cançons enllaunades o a la ràdio en directe que poden perfectament sonar en una terrassa, en una piscina o en una guingueta de platja.

I és en aquest context d’estiu, de bon temps, un cop acabada l’asfixiant canícula que hem patit i de presència arreu de la música que avui he pensat a escriure i compatir en primer lloc quina és una de les meves bandes preferides per després comentar algunes curiositats amb relació a ella, un bon grup, britànic tot i el seu nom francès, que diuen i demostren que “la música és un lloc fantàstic per experimentar”.

Tot i ser una banda britànica del sud de Londres, van adoptar el nom de Bastille (pronunciat però, Bastil, en anglès), un nom indubtablement original. L’origen és el següent: el grup buscava un nom en el seu debut i el dia 14 de juliol és l’aniversari del seu cantant i líder de la banda, Dan Smith. Alhora, aquesta data, com és sabut, correspon al dia de la presa de la Bastilla, conegut al Regne Unit com a Bastille Day. El nom de Bastille va semblar adequat per als membres del grup com una aposta “atrevida i una mica evocadora”, tot i ser conscients que, “almenys a Anglaterra”, alhora el nom “no significava” pràcticament res.

El grup té cançons molt conegudes i que sonen amb molta força en directe amb els continus saltirons cap a dalt del seu líder, que aconsegueix contagiar el públic en els moments més àlgids. Temes com ara Things we lost in the fire, Icarus, Flaws o Send them off en són només alguns dels exemples més populars i que també són de les cançons que més m’agraden. Tot i recórrer a tornades enganxoses, les lletres acostumen a tenir contingut potent; la crítica (o autocrítica) a com afrontem personalment els problemes, la manca de valentia en reconèixer els nostres defectes o la capacitat humana de destruir i fer malbé coses estimades al seu voltant són alguns dels arguments més habituals de les seves cançons.

N’hi ha, però, dues de molt especials i que s’encabeixen perfectament en aquesta voluntat d’experimentació i de mirar de fer coses originals i diferents que cerca Bastille. La tornada principal de la cançó Pompeii amb uns crits tipus “eh eh oh oh eh eh oh oh” ha esdevingut tot un himne i una forma molt poc habitual de començar quan la interpreten en directe. Potser ara no l’associen amb el nom del grup però segur que si la recerquen, la reconeixeran.

La història de Of the Night és ben particular. La cançó és, en realitat, un experiment amb una versió barreja de dos temes que van ser molt populars als anys 90: The Rhythm of the Night, de la italiana Corona, i el Rhythm Is a Dancer, del grup alemany Snap. Segons expliquen els membres del grup, va començar com un joc vocal un dia que el cantant estava afònic en un assaig. L’aposta els va divertir i la van començar a tocar en directe. Al públic li va encantar i ha acabat sent la cançó que més canten els seguidors (potser més el de certa edat...) en els seus concerts.

A la xarxa es poden trobar també molts altres experiments del grup, com ara les seves versions acústiques de les seves cançons o d’altres grups o interpretacions de temes únicament amb els jocs de dits o cops de mans. Les versions de cançons com ara Common people, Royal, Locked out of heaven, Earthsong i Human són realment fantàstiques.

Demà actuen a Barcelona i si res no canvia, els podré tornar a gaudir allà on sonen amb tanta energia: en directe.