Fa una vintena d’anys que vaig tenir la gran sort de descobrir Setúria, la Rosa i els ramaders de les terres properes. Vaig quedar encisat, enlluernat per aquell món bucòlic i portat per la visió d’una realitat increïble. Vaig escriure un article al Diari d’Andorra titulat: Setúria, la vall de sempre, on intentava descriure un esmorzar increïble amb tota la seva magnitud, humana, gastronòmica i festiva. Una explosió d’afecte, amistat i respecte acompanyada per l’abundància de queviures que entre tots havien preparat, fruits de la terra i de l’esforç de l’home amb l’autenticitat que només pot assolir un esdeveniment com aquest.
A principis de juliol vam tornar, com cada any, a la benedicció del bestiar a Setúria. Arribat a casa em van venir ganes de donar una ullada a la Bucòlica de Virgili, el món idíl·lic de l’home feliç, el cor del qual batega al ritme de la mare terra, allunyat de les misèries urbanes: “Tityre, tu estirat a terra sota el cel d’aquell faig silvestre proclamant que l’amor ho pot tot”. Quina felicitat!
En Joan d’Anyós té guardat el meu vell escrit com un tresor i ha fet de l’expressió beatus vir la nostra salutació i em va demanar una nova versió d’aquell vell article, i ho va fer amb el somriure i la insistència d’un infant. És evident que no m’hi podia negar.
No estava jo massa animat, han canviat molt les coses, però li vaig dir sí i que venceria les meves reticències.
Acabada la cerimònia, un grup bastant nombrós, atrets per la tradició i l’amor a la terra, vam pujar a gaudir d’un dinar al Coll de la Botella. Amb les taules a l’aire lliure, veient la immensitat de la vall i els pics de les muntanyes circumdants va resultar quelcom de màgic. Entre els presents hi havia tota mena de gent, que crec que tenien en comú l’amor a la tradició i a la nostra terra, i als nostres fagi silvestrum que són aquí abans de l’Imperi Romà, des de sempre.
Sento molt el que he d’escriure a continuació, però no hi ha més remei que obrir els ulls i veure la realitat. Jo diria que hi ha el món tot poderós de la coca-cola, les hamburgueses, els frank furts i el menjar ràpid, que xoca frontalment amb les nostres tradicions, cultura i forma de viure. Va en contra de la nostra història i l’heretatge de la dignitat de l’home de la terra, de la mare terra rica i generosa, que ens alimenta i ens sosté.
Siguem realistes. L’home per definició es decanta per les coses fàcils. La terra és molt baixa i treballar-la és una feina molt dura. En conseqüència tenim un fet evident. La gent es ven la terra per construir pisos, per anar-se’n de vacances a Dubai o als Emirats, per comprar-se cotxes d’alta gamma. El futur d’aquestes persones consistirà a anar cobrant lloguers cada final de mes, i els seus fills cobraran també lloguers, i possiblement els seus nets ja no cobraran lloguers ni tindran terra i en algun cas, ni ofici ni benefici. Gent feliç per fora i desgraciats i sense visió per dintre, vides sense sentit, vides de plàstic. Sé que això és un fenomen imparable. Són pocs, cada dia menys, els que guarden les terres als seus successors.
Presumeixo i defenso els meus valors de la tradició. He tingut la sort d’haver dinat a Maxim’s i la Tour d’Argent a París o al Four Seasons i The Pen and Pencil de New York, on anava l’Onassis, però he de proclamar amb veu molt alta que cap d’aquests temples del bon viure es pot comparar, ni de lluny, amb un esmorzar a Setúria amb els meus amics. Els que s’han venut la terra no ho saben això.
Quedi constància del meu agraïment al Comú de la Massana per la invitació a aquesta festa entranyable. Acabo amb un plany, un lament i un crit angoixat dirigit al Govern. Senyors, com molt bé sabeu, està desapareixent la pagesia i la ramaderia i amb ambdós, una part de la nostra història i tradició. Sense pagesos, sense vaques, sense els verds dels camps, Andorra deixarà de ser l’Andorra de sempre. Hem d’impedir que es torni un país de plàstic i blocs de pisos. S’ha de protegir i incentivar aquesta activitat abans que sigui massa tard i que el nostre país sigui un desert d’asfalt i edificis. Pocs volen treballar a la terra perquè és feina dura. S’ha de fer el que calgui i com calgui per salvar la mare terra. Sé molt bé que això és un clam sense ressò, una utopia, però crec que els homes necessitem la utopia per seguir el pedregós camí de la vida. Quedi aquí el meu testimoniatge i el meu prec. Un brindis al sol, però sempre hi ha la possibilitat que les meves paraules facin pensar més d’un.