Intercanviava opinions amb una banda musical islandesa durant la campanya de micro-mecenatge del seu disc (si teniu cinc minuts lliures, feu-li una visita a Youtube! Es diu Arstidir). En mostrar-me sorprès per la difusió que tenen els grups musicals de la seva petita illa, els membres de la banda em van dirigir cap a una sèrie de vídeos on expliquen de primera mà la “filosofia” que envolta la realitat artística del país.
Per fer-ne un resum molt breu, podríem dir que tot gira al voltant de dos conceptes bàsics: si a algun company li va tot molt bé, això ens acaba repercutint en positiu perquè promociona el territori i per tant a nosaltres, i si el col·lectiu està bé, hi ha moltes probabilitats que nosaltres estiguem bé. Senzill i bastant evident, no?
Aquestes regles poden traslladar-se a un munt de sectors o activitats i em costa trobar escenaris on no encaixarien. Una altra cosa és que ens puguin semblar poc interessants o, inclús, molestes.
Posem per cas que soc el primer a fer qui sap què i a poc a poc apareixen més iniciatives similars i alguna d’aquestes obté molt èxit. M’hauria de saber greu? Doncs mira, crec que no massa! Seria oportunisme? No. Se’n diu llibertat. I si alguna cosa destaca entre altres de similars és que està més ben pensada, més ben feta o més ben promocionada... I si crea expectativa fronteres enllà, segur que me’n puc acabar beneficiant. Aquesta regla apel·la a buscar l’excel·lència del producte o servei, i si algú ho fa millor, fer possible que pugui trobar els mitjans d’actuar com una locomotora i puguem ser un dels vagons.
La segona regla apel·la a un comportament que la nostra idiosincràsia cultural no acaba d’adoptar: el que vulgarment coneixem com “fer pinya”. Si ens comportem, actuem, treballem i obrem per un benefici col·lectiu, ja sigui a nivell familiar, d’estructura laboral, de comunitat o de país, la probabilitat que tot plegat ens retorni de forma positiva és elevada. Però, sobretot, apareix un paràmetre de benefici positiu a llarg termini que les actuacions individualistes i quirúrgicament sectorials no poden garantir. Penseu en una colònia d’abelles. O la colònia està bé o totes les abelles estaran condemnades a desaparèixer.
Benefici col·lectiu. Aquesta “cosa” que hem delegat cegament a l’Estat, perquè considerem que l’ha de proporcionar malgrat que nosaltres funcionem com a unitats individuals aïllades i amb molt poques ganes de compartir res (compartir al Facebook no compta...). Entenguem que el “sistema” el formem entre tots i impliquem-nos. Farem créixer la col·lectivitat i això ens beneficia.
