Cada any, quan arriben aquestes dates, comencem a llegir en els diaris les notícies sobre els exàmens de la selectivitat. I sempre es tracta de la mateixa qüestió: el nivell, més o menys complex, de les proves. Com ja us imaginareu, enguany no és una excepció i hi ha hagut una denúncia pel nivell elevat de les proves de matèria científica. El problema és que hi ha hagut diversos suspensos i les famílies estan preocupades. I fins a cert punt és comprensible, perquè els seus fills s’estan jugant l’accés a la universitat. Ara bé, el que no deixo de preguntar-me és per quina raó s’ha girat el focus de la qüestió. En quin exacte moment hem canviat el paradigma perquè la raó per la qual els alumnes no aprovin un examen sigui el mateix examen, i no posem sobre la taula la qüestió del nivell acadèmic dels alumnes, o fins i tot, d’una cosa molt més simple: si han estudiat prou per  aprovar?
Perquè tots sabem, ja que hem tingut aquesta mateixa edat, que quan ets adolescent una de les poques obligacions que tens és estudiar. I nosaltres també sabem que no és ni tan complicat ni tan estressant. És el que toca. Però ara, sembla que fer el que toca, quan toca, està prohibit i en comptes d’ensenyar als nens i adolescents que en la vida es tenen drets, que afortunadament es reivindiquen més, però també es tenen obligacions, en comptes d’això, els intentem protegir dins d’una bombolla que, vist el que hi ha, no els fa bé a llarg termini.
I ens oblidem d’una cosa important: la gestió de les emocions. I una d’elles és la frustració. Perquè no ens enganyem, encara que vulguem que els nostres fills no pateixin, sabem que la realitat no és tan de color de rosa com intentem fer-los creure. El món que es trobaran té poc a veure amb la il·lusió que ens esforcem per construir en els seus imaginaris col·lectius,  i la conseqüència de tot això és que cada vegada hi ha més casos d’adolescents amb problemes d’ansietat, perquè els costa gestionar la frustració de veure que en la vida real, les coses funcionen d’una altra manera. Aquesta manera no és la millor? 
Segurament no, però és la que tenim, ens agradi o no. En qualsevol cas, si volem que els nostres fills visquin en aquest món idealitzat que els fem creure que trobaran, podríem començar per intentar construir-lo.
Personalment, crec que posant el focus de l’atenció en els professors i els exàmens en comptes que entenguin que amb l’edat arriben responsabilitats diferents, i segurament més complexes, no els fem un favor. Encara que a curt termini pensem que el més important és que no pateixin. La realitat és que en la jungla que és el dia a dia, com més gruixuda tinguis la pell, molt millor.