Beneït ramat

Soc professor d’art i la majoria dels meus alumnes són adolescents que tenen una edat entre 13 i 17 anys. Molts d’aquests alumnes han anat, en finalitzar el curs passat, a la universitat a Espanya o a França. A alguns encara els queda un any de batxillerat. La resta, els més joves, prefereixen gaudir del temps que els queda en l’institut.

Per què dic que prefereixen gaudir? Perquè és millor, almenys ara com ara, no pensar en tot el que significa el gran pas que és triar la carrera que hauran d’estudiar. Perquè no és fàcil i perquè potser els que ja tenim una edat ens hàgim oblidat de com era, però de la manera com està plantejat el sistema, el fet de triar la teva professió té una pressió afegida que es tradueix en una pregunta que solc escoltar: i si al final no m’agrada? No passa res, et canvies de carrera i prou.

Òbviament, des de fora les coses sempre semblen menys complicades del que són. Ja sabem que canviar no és un problema, però amb disset o divuit anys, potser no es veu d’aquesta manera. Encertar amb el que vols estudiar té a veure, en part, amb la pròpia identitat, amb el que seràs de cara a les etiquetes que el sistema et posarà i si el miren bé, estem condicionats fins i tot per les paraules. Perquè a la professió li diem carrera i encara que en català s’utilitzi la paraula carrera per parlar de la professió i el fet de córrer es digui cursa, entenem perfectament del que estem parlant.

Llavors la pregunta és: una cursa contra qui? I per quina raó cal córrer? Per quin motiu cal tenir clar als 17 anys, costi el que costi, al que voldrem dedicar-nos la resta de la nostra vida? Massa pressió, per la qual tots vam haver de passar i aquí continuem vius, estem d’acord, però una cosa no treu l’altra i faríem bé de reconèixer que certes qüestions es podrien fer millor.

Triar una vocació a vegades requereix temps, i si no tenim la sort d’haver trobat aquesta vocació, doncs es tractarà de quedar-se amb el mal menor perquè alguna cosa haurem de fer per convertir-nos en aquests ciutadans de bé que fan que la roda del sistema continuï funcionant. En el camí, correm el risc d’engrossir les llistes de deserció escolar sense, si més no, plantejar-nos si la culpa és del sistema o nostra. Perquè ja sabem la resposta. El sistema és perfecte i mai s’equivoca. I si per alguna raó arribem a pensar que es podria canviar alguna cosa per a millor, per aquestes màgiques qüestions que tenen les cites electorals, quan arriba el moment ens oblidem i tornem a ser part del ramat. Perquè per a això hem estudiat... oi?