Beneïts veïns

Amb l’estiu arriben les terrassetes, les piscines, el temps lliure, però sobretot... les festes als pobles! Sí, sí, estem parlant d’un concepte que porta inherent el contingut semiòtic d’“etilisme i verbeneo”. Recordo els meus anys com a músic d’orquestra, quines coses... Recordo com les masses arribaven a la plaça pel ritual nocturn en el qual la mirada obnubilada dels joves i algun pro de més de 50 anys es focalitzava al voltant de l’etanol i de la música.

Recordo com el nivell d’alcohol en sang de la gent, a més de fer veure el sexe oposat (o el propi) més atractiu, feia veure gradualment la banda com una mena de jukebox a la qual podies demanar qualsevol cançó. Gràcies a Déu, les orquestres teníem una mena de societat secreta en la qual es decidia quines cançons es tocaven i quines no, així ja teníem condicionat al públic tal gosset de Pavlov perquè ens demanessin a tots les mateixes cançons el 90% de les vegades. Quin subidón de dopamina quan començaves a tocar Vicio, de Reincidentes, i tota la gent es tornava boja després d’haver interpretat un tema d’Aerosmith i que ningú et fes gens ni mica de cas perquè estaven massa ocupats fent ús de totes les seves tècniques de seguici per utilitzar la seva funció reproductiva i donar sentit a la seva vida. De veritat, quan ets a dalt de l’escenari sovint tens la sensació de ser Félix Rodríguez de la Fuente observant el ritual d’aparellament de la fauna ibèrica.

Però no, avui no he vingut a parlar dels músics, de les seves proeses conduint hores i hores al volant amb poques hores de son, fent torns amb els companys (el millor que m’emporto d’aquella feina) per intentar no morir. Vull parlar d’aquelles persones que no formen part activa d’aquell esdeveniment però que, de manera indirecta i altruista, estan donant-ho tot a canvi sovint de les seves necessitats fisiològiques. Parlo dels veïns, aquells que l’endemà s’han d’aixecar a les sis del matí per anar a treballar. Sovint, veiem tot l’espectacle, tota la festa, però no contemplem en profunditat aquelles persones que de manera democràtica accepten les nits sense aclucar els ulls. Cal dir que a més de músic també he sigut veí en plena plaça d’un poble de València, anomenat Picanya, i us puc assegurar, als que no heu tingut el beneplàcit de comprovar empíricament aquesta experiència, que és una moguda! Ja pots ficar-te els taps a les orelles... que fins que no acabi l’actuació no dormiràs a no ser que la teva genètica estigui a prop de la narcolèpsia.

Per això, els veïns a les festes són uns herois de la paciència i de la comprensió. Encara que no ho sembli, encara que no sigui una idea que passi pel cap a tothom, i encara que no tinc especial afició per aquest tipus d’esdeveniments, us vull dir en nom de tots els ciutadans que vosaltres sou part de l’espectacle i que us estem profundament agraïts. Gràcies de tot cor!