Benita Barril Morales

El segle XIX significà per a la majoria d’Estats europeus un progressiu canvi de sistema que es traduí en l’àmbit polític en la implantació de l’estat liberal. Aquesta transformació també afectà Espanya, i en certa manera, i de retruc, Andorra. El grinyolar de l’antic règim trobà aviat resistència en un tradicionalisme encarnat en el moviment carlista, que es traduïa a grans trets en el lema: Déu, Pàtria, Rei i Furs. Bona part del món rural català, fervorosament catòlic i tradicional, reaccionà frontalment a la coronació d’Isabel II, les desamortitzacions de béns de l’església i dels comunals, i la creació de les artificials províncies, per citar alguns dels seus personals improperis.

Tot i que durant la primera guerra carlista, la Seu d’Urgell estava sota control d’un govern municipal liberal, bona part de la població abraçà la lluita per la tradició i l’antic règim. El carlista bisbe Josep Caixal Estradé substituí el 1853, el també carlí Simó de Guardiola, el prelat que morí el 1851 a Barcelona, després d’un exili a Montpeller, on els andorrans li negaren la quèstia i la pagaren al bisbe d’Albi amb el consentiment papal. Caixal, que arribà a ser vicari castrense de l’exèrcit carlí, en temps de pau, entre d’altres accions socials, impulsà la construcció del nou seminari. El bisbe Caixal es rodejà d’un seguit de col·laboradors que vivien a Palacio o en el veïnat proper, entre els quals hi podem comptar el seu nebot i hereu, el canonge don Joan Peiró, la mare Anna Maria Janer, el pare Josep Manyanet, tot un reguitzell de clergues i religiosos vinculats a la catedral i al bisbat, així com personatges de la societat civil, que podríem encabir dins del carlisme.

La religiosa claretiana Ana Ruiz està investigant la vida dels fundadors de les branques masculina i femenina de la seva congregació: el pare Antoni Maria Claret i Clarà i la mare Maria Antònia París i Riera. El primer, de gran transcendència en el catolicisme, atès que és sant, fundà la branca masculina el 1849 a Vic. Quan fou nomenat arquebisbe de Santiago de Cuba convidà a un grup de religioses encapçalades per Maria Antònia París per unir-se a la tasca missionera que ell endegava a les Antilles. Una de les germanes que acompanyaren París, la seva mà dreta, era l’urgellenca Benita Barril Morales, filla del doctor Bonaventura Barril Mata, fill de Guissona, metge resident a la ciutat d’Urgell, vinculat a l’hospital, catedràtic de la Universitat de Cervera i després de la de Sant Pere de la Portella. La seva mare era la toledana Josefa Morales Moreno, germana del clergue catedralici Joaquim Morales, que ostentava el càrrec d’ardiaca de Cerdanya.

Benita Morales configura un personatge clau en l’entramat religiós i social que emparà el catolicisme de l’època. La seva vocació i fidelitat la va convertir en la successora de París i en una figura important en la consolidació de la branca femenina dels claretians. La recerca d’Ana Ruiz la traurà definitivament de l’oblit.