Fa poc he llegit una estadística que deia que més del 60% dels missatges escrits, sobretot a Twitter, no arribaven a ser llegits mai. Com és possible això? És bastant simple: l’allau de textos que la gent publica, sota les etiquetes de torn, o bé perquè apareguin en les transmissions televisives o perquè algú les comenti o contesti, són d’una mida tan gegantesca, que el més probable és que un missatge es perdi com una gota a l’oceà. I efectivament, veient les estadístiques, ocorre d’aquesta manera. La pregunta és gairebé òbvia: sabent això o, almenys, intuint-ho... per quina raó continuem omplint les xarxes de text? Perquè ho necessitem. Fa molt temps que l’ecosistema digital ens va transformar i va fer que penséssim que tots nosaltres, sense excepció, tenim una horda de seguidors que no fan una altra cosa que esperar les nostres opinions. Lamentablement, no és cert, encara que això sigui el menys important. Fins i tot m’atreviria a dir que ens és igual, o gairebé. I així, una vegada que deixem anar aquesta genialitat de 140 caràcters, ens quedem esperant les reaccions... que probablement no arribaran mai.
I ens preguntem què passa. I ens plantegem estratègies de màrqueting, com si en sabéssim. I decidim canviar les hores a les quals publicar el contingut per continuar naufragant en aquest oceà que no podem controlar i que, cada dia més, ens domina. Perquè ens genera una falsa sensació que aquí fora hi ha algú que ens escolta, encara que no tinguem res a dir. Llavors arriba un m’agrada i ens posem contents. La nostra autoestima puja i aquesta falsa sensació es converteix en una cosa pitjor: ens envolta d’un halo fictici de saviesa. Creiem que ho sabem tot i que, com a conseqüència, podem opinar sobre qualsevol cosa. I així, de la nit al dia, som experts en microbiologia, nutrició, ecologia, epidemiologia, i, la nostra última adquisició... geopolítica internacional.
Busquem i generem tota mena d’informació, la majoria de les vegades esbiaixada i sense contrastar, i que obeeix als nostres interessos particulars. I així, la roda gira. I nosaltres amb ella, cada vegada a més velocitat. I ja ningú es deté a pensar, a intentar si més no tenir un petit indici de crítica analítica. El pitjor és que en aquesta roda som els ratolins que no paren de córrer, però ningú ens avisa, perquè tots estem al mateix lloc... però no ens fixem, perquè ens sentim especials i diferents dels altres.
Benvinguts al circ de l’ego, que inunda tot el que trepitgem i que ens transforma en zombis que imploren als crits per una mica de reconeixement, en forma de polze aixecat. I si l’afecte arriba en forma de text, millor que sigui en 140 caràcters, que la nostra capacitat de processament, últimament, no dona per a gaire més.