Andorra ha estat durant massa anys una mena d’oasi on no es percebia una bona part de la realitat social que afecta la majoria del món que hi ha fora de les nostres fronteres. Hi era, però de seguida era foragitada com si fos la pesta frontera avall perquè se’n fes càrrec l’abocador principal d’Andorra: Catalunya, on enviem tot allò que no ens agrada perquè ho assumeixin ells, això sí, no sense tenir el cinisme de criticar-los cada cop que ens ve de gust, perquè amb els catalans tothom s’hi atreveix.
“Hi pot haver nens que han nascut a Andorra i no hagin vist mai un sensesostre”, em deia un amic tot dinant per emfatitzar l’alarma que pot provocar una situació així. I jo li vaig respondre: “Doncs està molt bé que ho hagin vist, perquè al món real aquestes coses existeixen”. Tot i l’esforç de molts anys, Andorra cada vegada sembla més el món real que hi ha fora i que molts han volgut amagar durant massa temps.
Curiosament, els que més es queixen que aflori aquest món, són més o menys els mateixos que estan en contra de l’acord d’associació amb la Unió Europea (UE). I, oh notícia, això està passant i encara no hem signat aquest acord. Per tant, totes les plagues d’Egipte que pronostiquen els contraris a l’acord, ja estan emergint al país sense que haguem posat el peu en aquest malvat club europeu.
Algú podrà dir, però és que si el signem encara serà pitjor i anirà més ràpid. Potser sí, no dic que no, però al cap i a la fi és inevitable que els problemes de fora s’acabin mimetitzant a Andorra i ja no puguem amagar-los més. I potser en part ja està bé, perquè ser un país i fer-se responsable del teu destí implica afrontar les coses bones i les dolentes, i no treure’t de sobre el que et molesta. Això ho fan els adolescents malcriats i no els adults. I els andorrans suposo que deuen voler ser adults.
Així doncs, sí amics, el sensellarisme existeix, aneu a qualsevol gran ciutat i veureu el desastre. Barcelona us queda a prop i hi podreu contemplar centenars de persones tirades pel carrer en tendes de campanya, caixers automàtics o en petits assentaments que només de veure’ls de lluny ja canvies de vorera. Aquesta és la trista realitat que ens trobem arreu, i no la que fins ara veiem pels carrers d’Andorra.
I normalment acostuma a passar el que va passar al Parc Central fa pocs dies. La persona que dorm al carrer no vol ser ajudada. Se li ofereix un lloc per passar la nit i el rebutja, suposo perquè encara li queda una engruna de dignitat que no vol perdre, després de perdre-ho pràcticament tot. Els gratacels, els youtubers i el munt de calés que circulen per aquestes tres valls del Pirineu no arriben a tothom, i això ens ho mostra de la manera més crua. Sort que ens ho mostra, perquè alguns potser ens voldrien fer creure que tot són flors i violes, i no és així.
La solució és complicada, però d’entrada diria que la reacció de les autoritats, aquesta vegada, va ser la correcta. Se li va oferir una alternativa, es va acceptar que la rebutgés i se’l va deixar que dormís al ras en lloc d’enviar-lo frontera avall. Sembla que les coses comencen a canviar en aquest sentit,  i a millor. Aplaudeixo la reacció dels que s’hi van atansar i van prendre les decisions que van prendre: agents de seguretat i funcionaris del Comú i del Govern.
Espero que a partir d’ara afrontem els problemes que tenim i no els deleguem als nostres veïns, com passa amb l’avortament. En aquest cas, desgraciadament, sembla que encara haurem d’esperar força temps més que es trobi un camí segur perquè les dones que considerin que han d’optar per aquest fet traumàtic ho puguin fer amb totes les garanties. Un país adult és això.