Us he de confessar que creia que aquests dies passats, mentre era a la capital Alemanya, assistiria en primera persona a l’inici del Quart Reich.
Em pensava que veuria l’Unter den Linden ple de banderes alemanyes amb l’escut de l’Alternative für Deutschland (AfD). Que veuria Alice Weidel saludant des d’una de les finestres del Reichstag menjant-se un kebab. Però no, al final el bo (i molt conservador) d'en Merz ha guanyat unes eleccions anticipades i molt participades, quasi el 85% dels votants varen acudir a les urnes.
El motor d’Europa no està bé. La crisi energètica, la desacceleració industrial i la inflació persistent està fent mal a l’ànima racional però sensible dels teutons. Amb la guerra a Ucraïna, Alemanya es va veure obligada a reduir dràsticament la dependència del gas rus, fet que va disparar els costos energètics per a indústries i llars. A això s’hi va sumar una caiguda de la demanda de productes alemanys a la Xina i als EUA, dos mercats clau per al país. L’encariment del crèdit per frenar la inflació també va afectar negativament el creixement i l’ocupació.
I en temps de crisi l'AfD ha aprofitat el descontentament de l’alemanyet pobre amb el discurs de sempre: els culpables són els emigrants i Europa, que s’aprofiten de la nostra bondat. La crisi, entre molts factors, és hereva de les polítiques merkelianes d’estrènyer-se el cinturó fins a no poder respirar i de les indústries alemanyes que, fidels a un model racionalista, s’han quedat fora del joc monstruós del capitalisme especulador i ultraliberal. Tampoc han ajudat els desacords constants entre els socialdemòcrates de Scholz, els verds i els liberals. Com varen fer els del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei en un escenari massa semblant i amb una retòrica ultranacionalista i simplista, els d'AfD han aconseguit convèncer el 20,8% dels alemanys perquè secundin el seu perillós discurs d’odi.
Però ara que sembla que Merz i Scholz pactaran i mantindran Alemanya al centre, els meus delits de veure en primera persona l’esfondrament d’Europa se n'han anat en orris.
No passa res, he aprofitat per anar a veure l’òpera Mèrope del barceloní Domènec Terradellas, interpretada excel·lentment per l’Akademie für Alte Musik a l’Staatsoper. Increïble la descoberta de la soprano Francesca Pia Vitale. Una Butterfly amb una escenografia preciosa d’Eike Gramss i amb l’Staatskapelle descomunal, un Sibelius de la Philarmoniker que t’eriçava la pell, i contemplar la Venezia de Canaletto a la Gemälde Galerie justifica sobradament l’anada a Berlín.
Sempre serem a temps de veure de nou la barbàrie amb un currywurst i un Eschenbrau a la mà.
