Hi ha una dignitat silenciosa en el fet d'existir –quan la teva existència és considerada una anomalia– i una bellesa temerària a estimar fora dels marges. Mirar-te al mirall i no apartar la mirada –quan la mirada dels altres et consideren una anomalia– és resistència. Una mena de valentia que no es mesura en actes hiperbòlics, sinó en abillar-se i caminar. Pantalons curts, samarreta, el nom, la història i avançar sabent que el sistema no ha estat construït per a tu, sinó contra tu.
Mirar-se al mirall i no apartar la mirada, és resistència. És amor propi i orgull en un món que sovint prefereix les no existències anòmales. Que siguin una remor, una frase esborrada, un xiuxiueig que es dissol.
Ningú ensenya a ser. S’aprèn a les palpentes. Robant trossos de llibres, de cançons, de mirades al carrer. Construint amb materials prestats i no obstant autèntics. I això –això– és el que fa que viure sigui un acte tan profund. 
Ser LGTBIQ+ no és una etiqueta o una categoria a omplir en els formularis, és un desig intacte, un desig que no es disculpa. I és orgull. Un orgull paradoxal perquè no neix del privilegi, sinó del dolor. Perquè ser obertament i sense filtres encara és, en massa llocs, una forma de resistència. I no obstant, cada any, quan els carrers s'omplen de banderes multicolors hi ha una mica de redempció a l'aire. Com si, per uns dies, el món digués: sí, també teniu dret a existir amb alegria i us podeu besar amb els llums encesos.
L’orgull LGTBIQ+ no és una festa buida ni un espectacle decoratiu per a la temporada d’estiu. És una declaració de supervivència, d’autenticitat i, sobre tot, d’amor per a qui aprèn a no amagar-se més quan t’ensenyen a viure a l'ombra i existir a la part oculta del llenguatge. Per això besar-se amb els llums encesos és més que un gest íntim, és una revolució. 
Hi ha gestos que semblen simples –una boca contra una altra boca– que sacsegen estructures senceres. Em refereixo a besar-se en un món on ser LGTBIQ+ significa viure amb una mena de doble respiració una cap endins –per sobreviure– i una altra cap enfora –per estimar de tota manera– i per això quan algú gosa besar el seu amor a plena llum no està només besant, està desobeint amb tendresa i fúria en un idioma –el petó– que és un manifest: deixar que et vegin estimant sense permís i brillant. 
Quan dues noies es besen al carrer i dos nois es prenen de la mà al bus i algú no binari abraça la seva parella a la fila d’un concert, estan estimant i reescrivint les regles. No tenen por de la claredat. L’amor sempre sempre sempre mereix ser celebrat i respectat.
La llibertat és deixar de demanar permís per sentir. I besar-se amb els llums és sobreviure sense deixar de ser bonicament humans.