Ha estat esfereïdor veure la família d’una víctima de trànsit, en ple dol, preguntant-se públicament pel càstig que rebrà el causant de la mort del seu fill, germà, net, nebot, amic, espòs. Han expressat públicament allò que tants pares, germans, avis, tiets, amics, esposos, s’empassen habitualment en privat.
Deixant de banda els criminals que es posen al volant després d’haver consumit substàncies, és esfereïdor també circular per la carretera i comprovar com persones –fills, pares, germans, amics– que habitualment són (o som) assenyats, educats, que cedeixen el pas amablement i educada al llindar de la porta, esdevenen una mena de bèsties insensates així que se senten cuirassats dins d’aquelles andròmines de ferralla en què ens desplacem. Quina és la transformació que patim al volant? Per què perdem la paciència si hem de circular cinc, deu, ni que siguin quinze minuts, darrere d’algú que va lent? Bé, en el cas de servidora, aquesta sempre soc jo, naturalment. Us veig passar prement l’accelerador a fons, com si haguéssiu de recuperar cinc minuts de vida perduda. I a vegades, és aquí on ens l’acabem deixant. Cal?
Qui circula habitualment per l’N-260 ho acaba fent amb una prevenció no exempta de por. Les hòsties estan a l’ordre del dia i no en volen rebre. No s’expliquen aquests fums amb què alguns s’entesten a cruspir-se la carretera en dobles i triples avançaments. Com no s’entén la manca de seny dels motoristes que no aguanten el curtíssim tram de l’N-145 entre la Seu i Andorra sense passar-se pel folre la doble contínua. Són la part feble. Això diuen. En alguns casos és feblesa mental més aviat.
