El Centre de Recerca Sociològica (CRES) va presentar a principis de mes els resultats de les enquestes semestrals que realitza, cada any, conegudes amb el nom de l’Observatori. Entre les principals preocupacions dels ciutadans d’Andorra torna a agafar una situació privilegiada, després d’anys d’absència, la qüestió del trànsit, que se situa inclús per sobre de la situació política, que ja és dir.

La demanda relativa al trànsit recau bàsicament a fer una millora d’àmbit general. Segons el CRES, el 13,5% dels enquestats fa aquesta reivindicació, i els que més la posen de manifest són els francesos, els universitaris o estudiants de graus elevats, els alts càrrecs i les mestresses de casa.

L’enquesta no dona més detalls, però si aquest fos un relat de ciència-ficció podríem pensar que aquesta millora general es podria referir al fet que Andorra necessita reduir el trànsit de cotxes, ja que generen importants problemes de contaminació, una desmesurada ocupació d’espai públic, problemes de congestions circulatòries i sorolls i, en definitiva, fomenten un estil de vida poc saludable i deterioren la qualitat de vida dels nuclis urbans. Per contra, es reclamaria la millora del transport públic, així com el foment d’altres mitjans de transport sostenibles, com la bicicleta.

Segur que en alguns casos seria així, però vistos els precedents i coneixent la idiosincràsia del nostre país, penso que el que realment volem són facilitats per moure’ns amb el nostre vehicle de motor. No tota la culpa s’ha d’adjudicar als ciutadans, que quedi clar; el cotxe és un producte imposat, un de molts, tan ben venut que el creiem imprescindible per a la nostra vida diària, signe d’estatus i símbol d’una llibertat fictícia. Així, volem bones carreteres, no haver de fer cues i, per descomptat, trobar aparcament de forma ràpida i sobretot barata. Aquesta, malauradament, i m’agradaria estar equivocat, deu ser la preocupació pel trànsit que reflecteix l’enquesta del CRES.

Tot i aquest panorama pessimista respecte a la mobilitat sostenible, que també es constata en la nostra realitat quotidiana, no cal ser molt observador, algunes coses comencen a canviar, encara que sigui tímidament. De cara a l’any vinent es vol posar en marxa un projecte de bicicleta pública elèctrica amb una cinquantena de bicicletes repartides en quinze punts del territori. Els resultats de l’enquesta prèvia al projecte mostren que el cotxe és el vehicle més utilitzat i que el transport públic s’utilitza poc, res que no se sàpiga i que es contradiu amb una, fictícia?, sensibilitat ambiental.

El fet d’introduir en la rutina urbana un vehicle tan eficient i assequible per a gran part de la ciutadania com és la bicicleta elèctrica és del tot positiu. Donar presència, visibilitat, a mitjans alternatius al cotxe sempre genera sinergies positives per a les ciutats, però la gran pregunta és: serà suficient?

Doncs si hem de ser optimistes pels indicis de canvi, el que no ens podem permetre és ser ingenus. Si la bicicleta aporta beneficis a la mobilitat d’una ciutat, ni molt menys per si sola podrà ser un factor de canvi definitiu. La necessària mobilitat urbana sostenible no es donarà sense un fet imprescindible, les obligades restriccions al cotxe. Si utilitzar-lo continua sent fàcil, si les polítiques de mobilitat el continuen prioritzant, per exemple ampliant sense fi zones d’aparcament, res no canviarà en el paisatge urbà. La presència de la bicicleta serà testimonial, quedarà relegada a una utilització marginal i ni tan sols un bon transport públic podrà revertir la situació; calen decisions valentes.

L’objectiu és clar, s’han de posar les ciutats al servei de les persones, no són aparcaments, no són circuits, són llocs per viure, són espais de relació i vida i s’han d’organitzar conforme a aquesta lògica.