L’investigador japonès Shigeomi Koshimizu ha dissenyat un sistema per identificar l’usuari per la seva forma de seure. La tècnica, desenvolupada pels enginyers de l’Institut Avançat de Tecnologia Industrial del Japó, permet identificar un cul entre la multitud amb un 98% de precisió. El sistema consta d’una sèrie de sensors de pressió que registren 360 punts diferents en el seient. Cada persona té una forma particular de seure, de manera que n’hi ha prou amb generar una base de dades amb cada petjada per reconèixer els usuaris. La intenció de Koshimizu és crear un sistema antirobatori de cotxes (davant un «cul-no-identificat», el cotxe li demanaria una contrasenya), però el seu invent podria tenir moltes aplicacions.
Fa només uns anys, a la República Democràtica Alemanya (RDA) la temible policia secreta Stasi també es va interessar pels culs dels seus ciutadans. Després de la caiguda del Mur de Berlín es va descobrir que els agents havien elaborat més de 15.000 fitxes personals i conservaven milers de petits pots amb «olors» de presumptes sospitosos. El sistema, com s’il·lustrava en la pel·lícula La vida dels altres, consistia a deixar un drap amagat al seient del cotxe del sospitós i recollir-lo posteriorment per a la seva base de dades. Un cop registrat l’olor, i en cas de necessitat, només calia destapar el pot davant la unitat de gossos rastrejadors per trobar els perillosos “enemics de l’Estat”.
Cada vegada que ens movem anem deixant un rastre de dades al nostre pas; “Una vegada que s’han registrat les dades del món”, escriuen Viktor Mayer-Schonberger i Kenneth Cukie en el seu llibre Big Data, els usos potencials de la informació no tenen més límit que l’enginy personal». L’interès per l’anàlisi massiva de dades –el famós Big Data– s’estén fins a racons insospitats de la realitat i va a la recerca de nous horitzons. Ja no n’hi ha prou que empreses com Facebook o Google tinguin un registre exhaustiu de les dades de localització o gustos personals, i que la NSA tingui registrat fins a l’últim dels nostres sospirs a la xarxa. Grans empreses i petites start-ups s’esforcen a desenvolupar sistemes que generin dades i quantifiquin qualsevol faceta del nostre comportament: les nostres hores de son, els objectes que fem servir, els llocs als quals anem o les pel·lícules que veiem. A Europa i als Estats Units s’estan dissenyant comptadors del consum elèctric que permeten conèixer quin electrodomèstics fem servir més sovint i treure conclusions sobre els nostres hàbits diaris.
Així, tota la poètica que enalteix la intransferible singularitat de jo i el misteri genuí que atresora cadascun de nosaltres, és obertament qüestionada per les extenuants bases de dades. Pel que es veu, els nostres rutinaris i reincidents hàbits ens xifren amb un marge d’error més aviat escàs. Tinc la sensació que tots aquells que remenen tota la informació acumulada en les bases de dades ens suposen un elevat grau d’estupidesa i creuen que no som conscients de la nostra condició de potencial presa de caça, però el cert és que ens costa molt poc adonar-nos-en. Cegats per la seva voracitat mercantilista, sembla que no s’adonin que el que provoca el seu assetjament no és un increment de les ànsies consumistes, sinó una manifesta irritabilitat del tipus: “Ei, cabrons, ja sé el que m’agrada o em deixa d’agradar, sé com i quan aconseguir-ho i ho faré quan em surti de l’escrot”.
Com que aquesta columna sempre ha volgut tenir un esperit constructiu, voldria aportar el meu humil granet de sorra a aquesta fal·lera irreprimible d’elaborar bases de dades. Per exemple connectant un petit dispositiu electrònic en els tallaungles, es podria saber la periodicitat en què un individu mitjà es talla les ungles dels peus. Tot aquell segment de la població que només se les talla dos o tres cops a l’any serien socis potencials de clubs de falconeria. Tant a la bústia de casa com al correu electrònic, els individus en qüestió rebrien vistoses propostes d’aquesta noble activitat, i en veure la majestuositat de les àguiles reals i els falcons peregrins, de seguit establirien un vincle íntim a mode de mirall on veure’s reflectit. Emprant aquesta mateixa tècnica, es podria inserir el petit dispositiu electrònic en els bastonets per netejar-se les orelles. Als usuaris que només utilitzessin un bastonet semestralment se’ls podria oferir una segona feina –economia submergida, és clar– com a proveïdors d’espelmes per a temples religiosos. A ningú li va malament disposar d’uns ingressos extra; l’èxit estaria garantit.
Avui en dia si es vol arribar a ser algú en aquesta vida, s’han de tenir uns coneixements bàsics de geografia lusitana, però dels milions de tests que es fan en el transcurs d’una jornada, es desprèn que hi ha una part molt significativa de la població mundial que creu que la capital de Portugal és Portugalete. Doncs bé, amb un ús intel·ligent i audaç d’una base de dades es podria captar un volum importantíssim de potencials turistes, als quals s’hauria de tenir enganyats durant la seva estada (en aquest bar venia a fer el cafè Saramago, etc.) mentre anessin afluixant la mosca.
Fixem-nos en els milions de persones que cada dia teclegen a Google “Digan lo que digan los pelos del culo abrigan” o sense anar més lluny “En esta noche tan fría acércate a mi estufa que aunque no calienta sí se enchufa”. Tots aquests usuaris que fondegen en el simbolisme al·legòric d’aquestes profundes asseveracions, denoten una inequívoca passió envers la rima consonant castissa. Amb una adequada base de dades es podria rastrejar un futur hereu contemporani de Garcilaso de la Vega o Quevedo, que amb el mecenatge adequat pogués esdevenir un fenomen editorial.
Des de Sherwood (articles 2008-2013), disponible a les llibreries i a editorialeltoll.blogspot.com.