Big data is watching you

Un comentari que llegeixo sovint a les xarxes socials és que «això servirà per tenir-nos encara més collats», o frases semblants. Solen fer referència a una aplicació o servei que posa al mercat una empresa, com per exemple algunes multinacionals americanes. Però també ho he sentit quan una administració treu una aplicació per al mòbil, especialment quan empra la geolocalització. Els àmbits en què sembla que hi hagi més por és quan aquest servei té a veure amb la mobilitat personal o, per extensió, amb l’ús del vehicle personal. Realment hem de tenir por d’aquesta recollida de dades?
No hi ha cap dubte que aquestes tècniques de recollida d’informació provenen d’una voluntat real de millorar les condicions de prestació d’un servei o de proporcionar més informació als clients i usuaris. Quan una administració recull dades sobre una persona, en principi està ben definit quines dades es recolliran, per què han de servir aquestes dades i quin en serà el tractament. En principi, doncs, no cal que el ciutadà “ordinari” –amb totes les cometes necessàries– tingui recances per allò que podria ser el comportament de l’Administració. També cal dir que aquesta manera de fer té beneficis perfectament tangibles, pel que fa a les despeses de funcionament de l’Administració. Per exemple, cobrar l’aparcament a través d’una aplicació és un procés automatitzat que ja no necessita la presència de funcionaris o altres agents per fer la recollida de diners en metàl·lic. La despesa que paguem entre tots es redueix, cosa que sempre va bé.
En la realitat, però, aquests dubtes poden sorgir. I són perfectament comprensibles. En primer lloc, tothom és conscient que el color polític d’un govern pot canviar després d’unes eleccions, però les dades es queden en els servidors. Quin serà l’ús que el nou equip farà de les dades que va recollir l’anterior? De la mateixa manera, els objectius polítics d’una administració es poden haver de modificar en funció dels canvis socials a mesura que passen els anys o per resoldre problemes –alguns de ben reals– que sorgeixen i als quals l’Administració ha de fer front. Així, sovint s’acaba “tirant” de dades existents per complir objectius diferents dels originals. En molts casos sens dubte és una actuació legítima. Però sempre queda el dubte sobre què farà l’Administració amb les nostres dades en el futur.
Hi ha el concepte de transparència, que és molt important en aquest aspecte. Les administracions tenen l’obligació ja formalitzada per la Llei qualificada de dades personals, la Llei 29/2021, del 28 d’octubre, de seguir uns processos de tractament transparents per a l’usuari. Si seguim el principi, teòricament s’ha de poder conèixer exactament quines dades té l’Administració, qui les pot consultar i per a quines finalitats es poden fer servir. Malauradament, l’aplicació real d’aquest concepte pot ser tècnicament molt complex i econòmicament costós. Per començar, la major part del programari de les administracions s’hauria d’auditar per veure si almenys registren qui va tenir accés a cada dada i en quin context. A més a més, també podem dubtar sobre quants usuaris o ciutadans tindran ganes d’anar a reclamar un estat precís de les seves dades personals a l’autoritat, tot i que hi tenen dret.
Sens dubte, una part de la solució és l’anomenat «dret a l’oblit», consagrat en l’esmentada llei. A partir del moment en què les dades ja no són necessàries, s’han de poder esborrar sigui a petició de la persona concernida, sigui de manera automàtica. Aquesta manera de fer es va començar a exigir a les grans empreses multinacionals, sobretot de la mà del legislador europeu, i ara també s’està estenent a l’àmbit administratiu. Ara bé, això té dues dificultats principals, al meu entendre. El primer és la feina logística que implica poder distingir clarament entre quines dades són necessàries, i s’han de conservar, i quines altres es poden anar eliminant. L’altre problema és, naturalment, què farem de les còpies de seguretat que es van fent periòdicament i que també són necessàries.