Ho he explicat alguna vegada, però com deia el meu amic Pep –el fotògraf Pep Iglesias– a partir de cert moment tot es repeteix. Ell deia que aquest moment arribava cap al cinquè any. Del que fos: de viure a Andorra, de treballar de periodista, d’estimar una senyora. No ho sé, però sembla raonable. Segons Frédèric Beigbeder, menys optimista, l’amor dura tres anys. Però disculpin la digressió. El que he explicat alguna vegada és que per motius professionals el meu pare –era advocat– va haver de defensar en certa ocasió la mare d’un amic seu, beneficiària d’un lloguer de renda antiga en cert edifici de l’Eixample. Estic parlant de la Barcelona de mitjans dels 80, just abans del boom olímpic i quan no s’havia ni inventat el concepte de gentrificació. Els propietaris d’aquell edifici s’havien anat desfent dels llogaters amb una pintoresca panòplia de sevícies. El dia que es va espatllar l’ascensor el van deixar sense arreglar i espavila’t. Potser no sembla gaire greu, però si tens 80 anys i vius sola a la 7a planta la cosa canvia. Aquella digna senyora era l’última que resistia a la finca, i resulta que en l’argot immobiliari de l’època a casos com aquell li’n deien tenir un edifici “con bicho dentro”. I deixo bicho perquè en castellà sona tan miserable i mesquí com era. No recordo com va acabar aquell episodi. Malament, suposo. Hi he tornat a pensar aquests dies arran de les cartes que els propietaris de certs blocs de Doctor Mitjavila i del Fener han enviat als seus bitxos perquè fotin d’una vegada el camp. Coincideix també amb una dada formidable que em dona el meu amic Rafael i que Grok em confirma: hi ha ara mateix més immobiliàries (300) que pisos de lloguer per sota dels 1.500 euros (200). Conclusió 1: si busquen pis, serà més fàcil que lloguin una immobiliària. Conclusió 2: així com hi ha propietaris que creuen que els seus inquilins són bitxos, espero que no els hagi tocat un bitxo de propietari.
