Bloquejar un compte, és justificable?

Els esdeveniments de principis de gener al Capitoli de Washington, i les conseqüències sobre els comptes de xarxes socials del Donald Trump han fet córrer molta tinta. Han circulat acusacions de censura, però a la vegada altres ciutadans han respirat alleujats que finalment s’hagi pres aquesta mesura per fer callar un president que és conegut per haver fet manifestacions  nefastes a les xarxes socials, principalment a Twitter.
D’entrada, em sembla que a qualsevol persona raonable li ha de quedar clar que la llibertat d’expressió és un dret important, que permet que es manifestin opinions contradictòries dins la societat. Sense aquesta possibilitat, en realitat una democràcia aparent tindria ben poc contingut real, i és per aquesta raó que aquest principi ha estat consagrat dins la constitució dels Estats-Units a través del First Amendment, dins de Constitució andorrana directament en el seu article dotzè, com també indirectament a través de l’article dinou de la Declaració Universal dels Drets Humans, vigent a Andorra.
Amb un suport legal de tal magnitud, podríem tenir la impressió que aquest dret de la llibertat d’expressió hauria de ser sense límits. Però naturalment, això no pot ser així. Les complexitats de la vida dins una societat humana fan que qualsevol dret pot topar amb altres drets; per exemple el dret a la seguretat personal (recordem que els actes violents de Washington van acabar amb un mort i altres conseqüències greus) i el dret a rebre una informació veraç. Tots dos drets es poden considerar com igualment necessaris per a la convivència democràtica. I és en aquest sentit que s’ha de veure algunes accions que estan començant a prendre les plataformes digitals en contra de missatges que portin cap a manifestacions violentes, a la disseminació de fake news, i altres comportaments antisocials. De fet, les plataformes socials a Internet estan començant a aplicar els mateixos criteris i exercint la mateixa discreció que ho fan els mitjans de comunicació tradicionals des de fa temps.
La principal diferència que hi podem veure és que els mitjans tradicionals tenen una història dilatada, com també la té la legislació i la deontologia professional, que obligaria a exercir certa cautela, per exemple abans de publicar certes manifestacions xenòfobes, feixistes o semblants. L’habilitat que va mostrar Trump va ser fer un ús creatiu d’un mitjà poc controlat fins al moment com és Twitter per configurar un missatge adreçat a cert sector del seu electorat, missatge que difícilment s’hauria pogut transmetre de la mateixa manera, emprant altres suports. Per sort, les seves actuacions ens han deixat clar que a Internet també els actes que fem i les paraules que publiquem poden tenir conseqüències dins de la vida real, ja allunyats de la pantalla del mòbil. És doncs raonable que, d’alguna manera, la societat civil també marqui alguns límits a allò que és acceptable o no ho és. 
Tractant-se d’un personatge públic, aquests actes tenen major rellevància i aquest control s’ha de fer en el terreny polític. La principal dificultat que hi podem veure és, doncs, que el bloqueig i posterior tancament dels comptes de les xarxes socials no s’han fet de la mà d’estaments oficials, sinó d’una empresa privada i amb un raonament que consisteix a dir que s’havien vulnerat les condicions sota les quals es proporcionava el servei. Sens dubte va ser així, però aleshores ens hem de preguntar per què es va actuar tan sols a finals del mandat presidencial i no en els mesos o anys anteriors. Una part de l’explicació pot ser que els últims actes havien estat especialment greus, i al meu entendre s’hauria d’acceptar aquest raonament.
Tot i això, no puc deixar de tenir una forta impressió que els mecanismes polítics que permeten exigir responsabilitat a càrrecs executius –fins i tot els més elevats– no han funcionat amb la velocitat que seria desitjable per l’època en què vivim i el ritme accelerat de la societat.