Assistir a una presentació d’un llibre no és un fet excepcional. Dijous passat, a la biblioteca de la Seu d’Urgell, però, va ser diferent. Ja ho anunciava la portaveu de les nou estudiants que havien fet néixer el títol Claveles entre ceniza. Aquell acte no seria com els altres. Per començar, ja sorprenia la seva joventut, entre tretze i quinze anys. Però a mesura que cadascuna d’elles prenia la paraula, no només la literatura prenia protagonisme. El tema que aglutinava la publicació era la guerra. I a poc a poc, anaven desgranant quines havien estat les seves fonts d’inspiració; històries dels avis, que permetien un intercanvi generacional, altres llibres sobre la matèria, documentals. En tot cas, quedava palès que, abans d’escriure hi havia cert treball de recerca sobre una experiència que, per sort, els resultava llunyana.
Però salpebrant les històries literàries també ens anaven revelant que el text només era la punta de l’iceberg de l'experiència, que no era una altra que treure un llibre al carrer. I a poc a poc descobríem com s’havien distribuït la feina. Unes, s’havien cuidat d’obtenir diners. Explicaven les dificultats que els havia comportat aquesta tasca, sobretot pel que feia als comerciants. Potser ara ja en són conscients, però els propietaris de botigues acostumen a ser la primera porta que es truca per a portar a terme una festa major, un festival de cinema, una associació o qualsevol activitat que requereix finançament. Com que molts ja estan un xic escaldats, la joventut de les demandants els va tancar moltes portes. Gairebé ningú es va creure que aquella canalla demanés diners per publicar “un llibre”. Compartien també com havien parlat amb l’alcalde de la Seu i havien vençut aquest mateix obstacle –ser adolescents– per aconseguir-ho.
El text estava escrit i corregit, i ja hi havia diners, però per arribar fins a la presentació, o el que seria el mateix, als lectors, calia també distribuir-lo i fer-ne publicitat. Altres membres del grup s’havien cuidat de trobar un editor, que en aquest cas ha estat edicions Salòria, fer cartells, buscar algú que els dibuixes la portada. Un seguit de feines que, com molt bé saben els que ho han provat, no resulta gens fàcil.
El que més va sorprendre, però, al que signa aquestes línies, és que tot plegat va sortir d’una proposta elaborada per un professor de llengua espanyola de l’Institut Joan Brudieu. Una de les alumnes, fins i tot va comentar que un cop engegat el projecte, en protestar perquè no trobaven els recursos adequats van rebre per resposta BLV, “búscate la vida”. Cap al final, i sense acaparar cap mena de protagonisme, el professor va insinuar que, com en totes les classes, hi havia alumnes que no en tenien prou amb els continguts acadèmics, que s’avorrien. I que calia donar-los al·licients. De fet, l’estímul va resultar tan efectiu que, després d’una pregunta del mateix professor, amb els beneficis obtinguts, la segona edició ja està en marxa.
