Considero que les coses, les màquines, les eines, tot el que tenim al nostre abast fruit de l’enginy humà ens ha d’ajudar a créixer com a persones, a humanitzar-nos més. I que com més d’aquests ginys nascuts de la creativitat i el coneixement puguem tenir entre mans, millor. Veure el món només a través d’una pantalla pot ser beneficiós per a algú, per exemple, a qui li sigui impossible fer-ho d’una altra manera. Ara bé, desconnectar-se del món que podem tocar, olorar, del món en el qual vivim amb èxits i fracassos per endinsar-nos només en un món virtual no crec que sigui el millor per a aquest creixement personal. I no crec que hàgim de culpabilitzar les pantalles, els mòbils, no són bons o dolents, sinó que tot depèn de l’ús que en fem i per a molts de nosaltres són eines de treball que se’ns han fet imprescindibles per a la feina, els estudis i les interaccions, però mai poden substituir les relacions humanes de tu a tu. I el que diem de les pantalles ho podem dir d’altres realitats que semblen a priori més inofensives. I és que fa molts anys vaig conèixer dos germans bessons adolescents que de tan immersos que estaven en els llibres de Harry Potter semblava talment que el seu món era únicament aquell, un món, d’altra banda, de ciència-ficció que xocava amb la realitat pura i dura. I tots tenim les nostres grans o petites addiccions: al treball, a l’ordre (o al desordre). Cadascú se les sap. Hem de ser capaços d’aixecar la mirada i també d’ajudar els nostres fills que també ho facin i no es perdin tantes relacions i experiències positives de la vida de l’ara i aquí. No és una tasca fàcil però tampoc un impossible.