Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Roser Porta

Roser Porta

Filòloga

 

 

Boix descafeïnat al cinema




Després de veure l’exposició de la primavera passada al Centre d’Art d’Escaldes i de llegir el llibre El fotògraf de l’horror. La història de Francesc Boix i les fotos robades als SS de Mauthausen, de Benito Bermejo, esperava amb ganes l’estrena de la pel·lícula El fotógrafo de Mauthausen, de Mar Targarona.

Tenia l’esperança que no passaria allò ja tan tòpic: que la pel·lícula no estaria a l’alçada de llibre, que sortiria del cine dient allò tan tòpic: doncs el llibre és mil vegades millor. Que aquesta directora sí que seria capaç de filmar un episodi històric amb intensitat. Però el tòpic es va fer realitat i vaig sortir del cinema amb una sensació de fredor i de desencís.

Targarona aconsegueix una pel·lícula digna i, possiblement, aconseguirà popularitzar una figura molt desconeguda, la de Francesc Boix, entre el gran públic. I encara més, divulgarà els horrors i les atrocitats dels camps de concentració nazis amb píndoles suportables –dures però suportables– i sensibilitzarà sobre un dels capítols més terribles de la història de la humanitat. I només per això, ja val la pena anar al cine. La tria d’un protagonista com Mario Casas –molt digne en el seu paper, no calen crítiques fàcils perquè és un actor molt popular– pot ajudar a aquests objectius entre un públic més jove que potser així es mira el cartell de la pel·lícula.

Però El fotógrafo de Mauthausen no passa d’aquí i deixa bastant indiferent qui sí que coneixia una mica la història de Boix i havia llegit el llibre de Bermejo.Targarona fa un exercici estètic que sí que resulta brillant i que l’espectador descobreix al final de la cinta quan, amb els crèdits, apareixen les fotos reals que va fer Boix. La directora passa a la pantalla, reprodueix cinematogràficament, les escenes retratades per Boix, amb molta fidelitat. I aquest és un joc interessant. Però més enllà de l’estètica, deixa molt fluixa la part del tema, de l’argument, de les intrigues polítiques –Boix i els seus col·legues són comunistes– dels esforços per amagar els negatius. És una història molt plana, amb poca complexitat. Arriba un moment, sobretot quan els nazis vençuts fugen del camp, que tot sembla un conte. La senyora Poitner, la persona que va amagar part dels negatius a casa seva, no té cap mena de relleu –no parla de fet– i només apareix somrient amb les seves filles com si fos un conte de fades. La pedrera dels Poschacher sembla una casa d’acollida d’orfes angelicals... Tot agafa un to melodramàtic que no s’adiu gens amb la història de Boix.

La pel·lícula acaba quan el camp és alliberat i mostra un breu fragment del Boix real declarant a Nuremberg. Després de veure tantes atrocitats, em miro la cartellera i penso que ara aniria a veure Bohemian Rhapsody, i que una mica de Queen, una mica de Freddie Mercury potser seria un bàlsam. Però aquesta ja és una altra història.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte