El nostre llegat cultural engloba mil·lennis de substrats, des de la prehistòria fins als nostres dies. Cada època té el seu interès, però personalment defenso, que els comtes de Foix, que eren també vescomtes de Castellbò, són els que ocupen més pàgines daurades de la història d’Andorra i el Pirineu.
Van esdevenir durant molt temps els autèntics senyors de la serralada, cenyint també les corones de Navarra i França, no sense abans esdevenir cosenyors d’Andorra mitjançant els pactes transcrits als Pariatges del segle XIII, signats amb el bisbe d’Urgell sota la tutela i patrocini del rei Pere el Gran.
Una família tan important ha acumulat gran quantitat de fets i anècdotes històriques al llarg del temps. A tall d’exemple, són descendents de personatges tan il·lustres com el Cid, Ramon Berenguer el Gran de Barcelona, o Arnau de Castellbò i la seva filla Ermessenda, per citar només alguns exemples.
Pel que fa a la seva descendència, tampoc es queden curts, podem comptar entre ells personatges mundialment famosos, com ara Enric IV, el seu net Lluís XIV i tota la nissaga dels Borbons, encapçalats avui per Felip VI d’Espanya, únic monarca de la família que regna avui en dia, sobrevingudes èpoques passades de guillotines i revolucions.
Van tenir importants residències comtals, tant a Castellbò, Ortés, Pamplona, Pau i París. Però sens dubte la més emblemàtica de totes elles ha estat el fantàstic castell de la vila de Foix. Aquesta magnífica fortalesa medieval, que domina la regió sobre un penyal, just on s’aiguabarregen els rius Arieja i Arget, és un dels elements patrimonials tangibles, que formen part de la candidatura que pretén elevar a patrimoni mundial de la Unesco el nostre coprincipat.
El lema de la família, Tocoy-se gausos (Toca’m si goses), parla per si sol del tarannà dels comtes foixencs i la seva nissaga. Com no podia ser d’una altra manera, també van tenir molta cura a l’hora d’escollir el lloc pel seu descans etern. Si comencem el relat pel final, com a senyors que també eren de Bearn, alguns d’ells van ser sebollits a Ortés, com el famós Gastó Febús, a qui s’atribueix l’autoria de la cançó Se Canta, considerat l’himne nacional d’Occitània. Com a reis de Navarra es van fer enterrar a la catedral de Pamplona, fins que Ferran el Catòlic els va usurpar la part sud del regne. A partir d’aquell moment, exiliats dels seus dominis meridionals, es van fer inhumar a la catedral de Lescar, fins que Enric IV, ja com a rei de França, ho faria a Sant Denis de París, així com tots els seus descendents.
Però sens dubte, el panteó comtal més important dels Foix va ser l’abadia cistercenca de santa Maria de Bolbona, on es feren enterrar durant segles, en l’alta edat mitjana. Aquest important cenobi va ser construït, per iniciativa de Roger Bernat I el Vell, a la localitat de Maseras. Durant les guerres de religió del segle XVI va ser destruïda pels protestants hugonots. Tanmateix, dècades més tard va ser reconstruïda, però aquest cop uns quilòmetres més a l’oest, a la localitat de Santa Gabèla, a mig camí entre Foix i Tolosa. 
L’any 1753, les restes dels comtes van ser traslladades a la nova abadia, on van romandre fins a la destrucció de l’església, a principis del segle XIX, tot i que ja va quedar molt malmesa durant la Revolució. A priori, les restes dels nostres coprínceps es van perdre per sempre més.
Tanmateix, es conserva documentació i plànols que indiquen el lloc exacte on era el panteó comtal, pocs cops en arqueologia tenim a l’abast una x com aquesta sobre el mapa. 
Caldria només una senzilla prospecció arqueològica per treure’ns de dubtes. Sempre he tingut la creença que aquells cossos encara romanen allí. Qui sap, potser l’empenta de la candidatura fomenta l’interès dels tres Estats implicats per recuperar-los i, de retruc, resoldre un gravíssim greuge històric.