Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de AGrebennikova

Alexandra Grebennikova

Escriptora

 

 

Bolets d’Andorra, bolets dels Urals

Bolets d’Andorra, bolets dels Urals




Quan era petita, estava enamorada de la meva mare, més que del pare, que també estimava amb bogeria. El pare, que en pau descansi, era més com jo, un prodigi irònic, una eterna promesa, un enredaire, aquell qui –ho deien totes les persones dignes d’escoltar– anava a guanyar un dia el Premi Nobel. ¿De què? Que importa. De medicina, de biologia, de física. De literatura, de la pau. Del que fos. La mare, en canvi, era un àngel. Encara ara ho és, la meva mare és una dona formidable, però aquí us en parlo des del punt de vista de l’Alexandra petita. La mare ho tenia tot. Ja s’havia obert al món com una flor preciosa. Épanouie, en deien els meus amics francesos. Era la rosa del Petit Príncep, orgullosa, presumida i exigent. Era la rosa de totes les roses. Quan jo vivia amb l’àvia al poble, cada hora de la tarda sortia a la parada de l’autobús per si era el meu dia de sort i la mare em venia a veure. La recordo amb el seu somriure de misteri, i tota la roba li quedava bé, talment com ara a la Laura. La meva mare i la meva filla ho tenen en comú: són belles amb tot el que es posen. 

Quan era petita, vivia al poble amb l’àvia. Quan m’hi van portar, jo no sabia ni pujar els graons del porxo. Sempre que m’ho explicaven, m’imaginava com una nena maldestra i amb sobrepès que es curava de tots els mals amb l’aire campestre. Dècades més tard, em vaig permetre pensar que tal vegada, encara era molt menuda i em faltaven coses per aprendre a nivell de psicomotricitat. Des dels primers dies, vam començar a anar a buscar bolets. A l’àvia l’apassionaven. A més, va descobrir que a mi, que sovint em negava a menjar, se m’obria la gana al bosc. Hi ha fotos meves asseguda en una clariana, coberta de mosquits però ben feliç, menjant tomàquets i ous bullits. Fèiem de boletaires cada dia. El bosc em curava l’ànima. Era un bosc de pins.

Les memòries de la meva infància estan fetes de sons, de colors, d’olors. No sabria dir quin art s’hauria de dominar per evocar-les. Ara bé, si hi hagués de dibuixar una cosa per viatjar a través del temps i tornar-hi, dibuixaria els bolets que plegàvem, bolets olorosos i tendres que recordo com si els sentís encara a les mans. No els sé dibuixar. Les il·lustracions de Sergi Mas a l’Àlbum de bolets d’Andorra, que l’artista lauredià ha publicat conjuntament amb el micòleg Manel Niell, són el que més m’hi apropa. Tant se val que no sóc d’aquí. Aquests dibuixos són una obra d’amor, amor a tota cosa viva i sorprenent, i per a mi, aquests bolets d’Andorra són els bolets dels Urals de les meves memòries. Com sempre, els dibuixos d’en Sergi m’ajuden a conèixer-me i a estimar-me tal com era fa quaranta anys, quan en tenia cinc. I fa trenta anys, quan en tenia quinze. Quinze anys! Si era ahir.

 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic