Bon any nou

Abans de tot, voldria desitjar als benvolguts lectors un bon any nou. És clar, concebo la lògica sorpresa d’alguns davant de la idea de començar l’any al mes de setembre però, què voleu, és ara que vull començar el meu any. En realitat, no és un concepte tan desgavellat com podria semblar. Finalment, un any no és res més que una rotació –més o menys circular– del nostre planeta al voltant del sol i, com és fàcil observar, un cercle no té principi ni fi. Podem triar el punt de la circumferència que més ens agradi com a referència temporal; serà igual de vàlida que qualsevol altra fita.

En gairebé totes les civilitzacions, la referència a partir del qual comencem a comptar el pas de l’any se situa en una de les principals fases naturals de l’any. En molts casos, se situa al mig de l’hivern, a prop del solstici d’hivern. És el moment en què el fred és més fort i la natura és morta i erma. És així pel nostre any civil actual, com també ho era pels romans amb Saturnàlia. Potser no és coincidència la data de Nadal en la religió cristiana i la festivitat pagana.

Pels xinesos, l’any nou se situa just a finals de l’hivern, quan s’acaba aquesta temporada i la vegetació comença, encara tímidament, a tornar a brotar. Per molts altres, el moment més important de l’any no se situa a l’hivern, sinó a la primavera. Així, per qualsevol civilització en què una de les activitats econòmiques més importants és la ramaderia, la primavera tindrà el seu al·licient: és quan els corders naixen, i els ramats comencen a ensumar l’olor dels prats de muntanya.

Pel curs escolar, és a la tardor que es comença una nova etapa, que es prenen resolucions que es mantindran fermes durant tot el curs: de treballar més, d’estudiar molt, de fer cas als professors. Després, amb l’erosió del temps, ja veurem què en quedarà. Pels soferts pares –alguns ja cansats de conviure dia sí i dia també amb els seus estimats fills– la tardor i la tornada a les classes marca un nou inici a la vida, després de la parada de l’estiu. Les botigues, bars i restaurants tornen a obrir de nou. A partir de Meritxell els carrers s’omplen de cotxes i els despatxos del so de les trucades de telèfon i les presses de la vida comercial. En molts sentits, trobo que aquesta parada per l’estiu de la vida econòmica del nostre país s’ha anat fent cada vegada més notable a mesura que passen els anys.

Jo, com molts, enyoro els temps d’abans, quan en aquest país es treballava a l’estiu. Quan jo era petit, recordo que l’estiu era el moment de més activitat, a les botigues i al carrer. Al setembre, les cues de cotxes es feien més rares i el nivell de turistes baixava a poc a poc. Però era una continuació gradual, i no el tret de sortida frenètic que es nota avui dia a partir del 9 de setembre.