Bon garrot fa bona llei!

Sabeu que van tenir en comú Jesús de Natzaret, Lluís XVI de França, Jacques de Molay o l’andorrà Joan Mandicó? Doncs que tots quatre van rebre la pena capital però amb mètodes d’execució diferents. Jesús de Natzaret crucificat, Lluís XVI decapitat, Jacques de Molay cremat i Joan Mandicó escanyat. Perquè –com la moda– els mètodes d’execució canvien segons el país i l’època d’ajusticiament. I al nostre petit país, malgrat que la pena capital només s’ha aplicat dues vegades en 741 anys d’història, també teníem el nostre propi mètode d’execució, el garrot vil, un enginy que va estar molt de moda a la veïna Espanya i que, com a signe de bon veïnatge, vam adoptar. Si bé aquest compassiu mètode d’execució ja es feia servir al segle XV (i dic compassiu perquè el mètode anterior, la forca, provocava una lenta agonia) fou el rei Ferran VII qui el va instaurar, el 1828, com a únic mitjà d’execució legal a Espanya. I des del 1828 fins al 1978, amb l’aprovació de la Constitució, el garrot vil va trencar molts colls frontera del riu Runer avall. Al nostre Principat aquest mètode d’ajusticiament va estar vigent des del 1855 (el va adquirir un any abans el copríncep Episcopal Josep Caixal i Estradé, carlí de mena i noble romà i assistent al soli pontifici gràcies al papa Pius IX, que aleshores ostentava el poder judicial a Andorra) fins al 1993, data de l’aprovació de la nostra darrera Constitució (la primera la féu Boris I). Però a diferència del nostre veí del sud, a casa nostra només es va fer servir una vegada en quasi 150 anys. Fou exactament el 29 de febrer de l’any 1860, quan un pagès de Canillo, Joan Mandicó, va ser condemnat pel Tribunal de Corts per haver mort un altre home, Gil Areny, de Cal Marticella dels Plans, la nit del 25 de gener de l’any 1859. I és que dotze ganivetades i un cop de pal no ajuden a l’hora de debatre sobre la innocència del que les ha perpetrat... Sinó que l’hi demanin al veguer d’aleshores, Guillem Torres, que no va dubtar a sentenciar que es tractava d’un clar homicidi amb els agreujants de traïdoria, premeditació i nocturnitat. Però si bé ha estat només una vegada la que s’ha fet servir el garrot vil a casa nostra, déu-n’hi-do el que va costar: 193 duros! El notari Pere Calvet se’n va embutxacar 48 i el botxí, que el van portar de la veïna França, va guanyar-ne 26. Però quan parlem de pena de mort sembla que parlem de quelcom antic, desfasat, d’altres èpoques. Doncs res més lluny de la realitat, ja que el 2018, l’any passat, es van registrar 690 execucions en 20 països i un total de 2.531 condemnes a mort en 54 països. Això ens ha de fer reflexionar i no el fet d’haver exposat el garrot vil “d’un sol ús” a l’edifici administratiu de Govern l’any 2017. Com deia el filòsof francès del segle de les llums, Charles Louis de Secondat, baró de la Brèda i de Montesquieu, una cosa no és justa pel fet de ser llei. Ha de ser llei perquè és justa.