S’ha aixecat l’obligació de dur la mascareta pel carrer, ja fa uns quants dies, gairebé dues setmanes, malgrat que encara hi hagi molta gent que la porti, prolongant l’ocultació de la seva boca.
Aquesta peça protectora, que em causava certa curiositat quan la duien els orientals –i per què no dir-ho, en feia una mica de befa– i que creia que duien per evitar la contaminació, o per no contagiar-se de segons quina malaltia, ha resultat ser la nostra aliada el darrer any i mig per no propagar la Covid més enllà del nostre límit corpori a través dels nostres possibles miasmes. De fet la màscara ha estat l’aliada de la humanitat des de fa molts anys, durant les diferents pandèmies que s’han anat succeint en els segles, només cal veure com en llocs com Venècia s’han convertit fins i tot en souvenir les reproduccions de les màscares que els metges utilitzaven durant la pesta negra que va assolar Europa durant el segle VII, aquelles que et fan semblar un ocellot, les que tenen una punta llarga a l’alçada del nas i que els que les duien pensaven erròniament que aquesta característica feia que l’aire que hi havia dins es purifiqués.
Com deia, he constatat que molts de nosaltres, jo inclòs, encara no ensenyem gaire la dentadura pel carrer, i no és per por, perquè confio plenament en el criteri de les autoritats sanitàries, i com deia aquell, les moltes vegades que hem anat sols pel carrer amb la mascareta posada i ens hem sentit imbècils, potser és perquè n’érem una mica; però això és el que fa el desconeixement de la malaltia i la prudència i l’obediència, i sembla que ho hem fet relativament bé, una vegada rebut el cop inicial amb el desconcert corresponent.
Tornem doncs a veure llavis que dibuixen somriures o que perfilen cares de preocupació, tics amb la llengua, que s’escapa de la boca llepant la comissura o el llavi superior, boques tortes, boques maques, dents que amaguen el llavi superior o l’inferior, mig mossegant-lo. Boques petoneres, llavis sensuals i gent que no té llavis. Hem de tornar a reconstruir les cares de la gent, ja que ens hem avesat a reconèixer la gent pels ulls i ara la boca ens distreu, massa informació de cop!
I aquella gent que hem conegut quan ja hi havia l’obligació de dur la mascareta? S’estan destapant ara una sèrie d’incògnites que potser hauríem desitjat que continuessin en l’ignot, sorpreses que la manca de mascareta t’ofereix a l’altra banda, com una barba exuberant i cuidada, o un bigoti divertit, una dent torta simpàtica o una inflexible ortodòncia, uns clotets a les galtes provocats per un somriure o un rubor abans camuflat.
És molt curiós imaginar el curs vinent, quan tota una sèrie d’alumnes de qui he conegut mitja cara, puguin venir, si la vacunació reïx, per conèixer-los del tot, i deixar d’intuir les seves cares contentes o d’esforç per passar a veure-les senceres.
Sigui com sigui, a poc a poc anirem habituant-nos al que abans era normal i ja no tindrem la possibilitat d’amagar els badalls d’avorriment darrere de la cortineta que ens ha ajudat a dissimular-los tots aquests mesos.