Borrell, enemic d’Andorra

Si esteu pensant que el títol d’aquesta columna fa referència a l’actual vicepresident de la Comissió Europea, Josep Borrell, aneu molt errats, tot i que bé mereixeria un article la llista d’escàndols financers que ha protagonitzat aquest socialista que recomanava, en ple hivern, que baixéssim les calefaccions...

L’article d’avui tractarà sobre el comte Borrell II d’Urgell, també comte de Barcelona, Girona i Osona, i el seu intent de construir un castell en territori andorrà, el castell de Bragafolls, que amenaçava la condició d’homes lliures dels andorrans.

Ja han passat més de 1.000 anys, però no oblidem que els andorrans encara portem ADN dels nostres avantpassats, intolerants de mena quan es tracta de retallar les nostres llibertats i independència. Prengui nota Europa...

Anem a pams. El comte Borrell II, seguint les dèries dels seus antecessors pel que fa a estratègies de poder i control del territori, va arribar a construir l’esmentat castell de Bragafolls a la parròquia de Sant Julià de Lòria (l’amic Domènec Bascomte el citava fa poc al seu excel·lent article A Andorra també s’hi aixecaren castells, torres i fortaleses).

Laurèdia va ser escenari d’altres suposades construccions fortificades com el castell del Roc de l’Àliga o el castell de la Moixella (possiblement confós amb el castell de Bragafolls). Un cop enlairat, la custòdia del castell va recaure en mans de l’ardiaca i batlle d’Andorra Sendred, un home que sabia que aquest encàrrec comtal li portaria problemes perquè coneixia bé els andorrans. Dit i fet, els andorrans van apoderar-se del castell i l’enderrocaren, una feina tan ben feta que avui dia és difícil poder trobar una pedra que indiqui el lloc exacte on es va bastir.
D’aquest capítol de la nostra història, de finals del segle X i principis del segle XI, l’amic Esteve Albert va escriure una petita obra teatral, Andorra: sobirania d’abans del feudalisme, que mai va arribar a representar-se. El comte, enfadat amb l’ardiaca Sendred, el va fer empresonar demanant-li que, en compensació dels danys soferts, li fes donació de Somós, un alou (petita propietat pagesa transmissible per herència sense cap càrrega o dret senyorial) propietat de l’ardiaca i batlle d’Andorra heretat dels seus pares. Sendred va demanar ajut al bisbe d’Urgell Sal·la, fill dels vescomtes de Conflent, que tenia bona relació amb Borrell II i li va fer entendre al tossut comte que l’alou ja havia estat donat a l’església d’Urgell.

Veient que això era cert, el comte Borrell alliberà el pobre Sendred i aquest, agraït amb el bisbe per la seva intermediació, formalitzà aquesta donació amb una escriptura pública. Fa un mil·lenni, els andorrans sabíem defensar la nostra llibertat i independència. També ho sabrem fer ara quan Europa intenti retallar-nos els nostres privilegis seculars? Com va dir el tractadista austríac Peter Ferdinand Drucker, el més gran filòsof de l’administració del segle XX, “on hi ha una empresa d’èxit, algú va prendre alguna vegada una decisió valenta”.