BPA, l’agregat, la ‘famiglia’ i l’estelada

Són d’una entendridora ingenuïtat segons quins comentaris de polítics, opinòlegs i andorranòlegs catalans a compte dels cas BPA i les suposades amenaces de l’agregat d’Interior de l’ambaixada espanyola als qui habitualment ens referim –¿qui va inventar la perífrasi?– com a “principals accionistes” del banc intervingut. Fa unes dies era el conseller Santi Vila, que en una entrevista televisiva i en una portentosa exhibició d’originalitat dialèctica lamentava el “dèficit democràtic” que pateix l’Estat espanyol. Ho deia, tan tranquil, l’alt càrrec d’un partit que té totes les seus embargades per la justícia i el pare fundador del qual –“¿Qué coño es eso de la Udef?”– és un evasor fiscal confés, i conseller d’un govern que es passa per l’entrecuix la legalitat constitucional. Vist així, el conseller Vila tenia tota la raó: per la part que toca als convergents, la democràcia espanyola ha fracassat de forma escandalosa permetent governar durant dos decennis llargs un (¿més que?) presumpte delinqüent fiscal i la seva tropa. Ara toca, però, fer-se l’ofès, assenyalar el dit per no haver de veure la lluna, a compte de les martingales d’un funcionari de l’ambaixada que va jugar les seves cartes per corroborar el que avui sabem que era cert: els comptes milionaris que Pujol i famiglia tenien per aquí dalt. ¿Guerra bruta? ¿Regència camuflada? ¿Lacais d’Espanya? ¿Divuitena comunitat autònoma? ¿Monipodi dels serveis secrets, com imaginava Villaró a La bíblia andorrana? És clar, que sí: és molt més digerible creure’s víctima d’una (altra) confabulació espanyola que acceptar la pobra, bruta, trista i dissortada veritat: el pecat original d’una certa i estelada manera d’entendre Catalunya.