Diumenge al matí, de bona hora, un missatge de WhatsApp de la Noemí Rodríguez ens comunicava a la gent del grup que col·laboràvem a la secció d’història del seu desaparegut programa radiofònic la trista notícia del traspàs del Salvador Brasó Campderrós. Una desoladora nova que s’agreuja del tot quan un no ha tingut temps de donar-li les gràcies per tot el que ha fet en el menystingut món de la cultura i de les festes tradicionals. El destí juga aquestes males passades i no ha volgut que li poguéssim dir adeu. Sempre ens quedarà el consol de fer-ho en la intimitat de la nostra solitud viatgera, o en una conversa amb altres coneguts malferits pel mal de la cultura, o qui sap, en el transcurs d’un merescut homenatge que algú li haurà de fer. En el meu cas, he escollit aquesta col·laboració en la columna que m’ofereix regularment el BonDia.

La seva partida en aquest obligat viatge ha sigut ràpida, sense previ avís, mentre jugava a Barcelona un partit de rugbi de veterans. Aquest esport, que estructura una filosofia de vida i estableix una concepció de treball en equip, era una de les seves grans passions. De fet, el Salvador actuava en el món associatiu com un jugador de rugbi, o millor encara, com un entrenador d’aquest esport. Ho podem comprovar en la importància que donava a la preparació de les diferents activitats i a la coordinació dels diferents col·laboradors que en preníem part.

El Centre de la Cultura Catalana del Principat d’Andorra naixia el 1994 de la mà d’uns impulsors que pretenien dotar el país d’una entitat que fos comparable a les d’altres territoris amb què compartim la llengua comuna, com és el cas d’Acció Cultural a València, l’Obra Cultural a les illes Balears i l’Òmnium Cultural a Catalunya. En aquest petit grup es trobava el Salvador, que aviat sobresortí per la seva capacitat organitzativa i de treball.

Les falles de Sant Joan, la Flama del Canigó o el concurs de música Carles Sabater són algunes de les activitats d’aquesta entitat incompresa que empenyé durant força anys, sense cap intencionalitat d’egoisme i amb la característica que tot funcionava com una feina i una dinàmica d’equip. Durant la seva permanència a la junta directiva del Centre inicià també una recerca sobre el transport fluvial de fusta que va romandre en la via morta en no disposar de prou temps. La seva partida d’Andorra l’obligà a deixar el Centre, que aviat es ressentí de la seva absència amb una desacceleració que encara avui no s’ha pogut superar.

Les falles rodaran cada posobra de Sant Joan, no només per festejar la curta nit solsticial, sinó també en recordança de la feina feta i l’empenta de molta altra gent, que com el Salvador, han treballat per la cultura i les tradicions festives d’Andorra. La seva partida en aquest viatge obligat ha endolat el món dels malalts de la llengua i de les tradicions. L’enyor i la recordança ens aturen un instant, el mínim i suficient, per estrènyer la mà de qui ha estimat la cultura. Mercès Salvador, brasa de país, caliu de llengua i llavor de futur.