Mai m’havia passat que un algoritme em comuniqués la mort d’algú. El dimecres de fa dues setmanes, en un d’aquests moments de perdre miserablement el temps mirant vídeos curts un rere l’altre, em va pujar la mosca al nas. Com era que de deu vídeos en vuit sortia Alfred Brendel tocant o fent classes magistrals? Vaig tancar l’aplicació per obrir el navegador i trobar la notícia que em confirmava les meves sospites: Mor Alfred Brendel, un dels millors pianistes de la història.
Brendel és, junt amb Harnoncourt, un altre músic austríac, qui em va obrir els ulls, les oïdes i el cervell a una manera meravellosa d’entendre la música.
De molt jovenet escoltava les sonates de Beethoven gravades per Wilhelm Kempff a Harmonia Mundi, enèrgiques, violentes, apassionades. M’agradava, sobretot, escoltar la Patètica. Però no acabava de combregar ni amb ell ni amb Beethoven. Després, un amic em va deixar l’integral del Barenboim, que estava molt de moda entre els protopianistes del Conservatori. No em varen agradar gens, eren exagerades i acolorides com Baby Jane.
Llavors, un diumenge al matí, ho recordo perfectament, escoltant Catalunya Música fent veure que feia els deures, va sonar la número 23, l’Appassionata. Vaig deixar-ho tot perquè Beethoven m’expliques coses a través dels dits savis de Brendel. No podria descriure què va passar, però la sensació era d’estar escoltant la veritat. Sense ornaments superflus ni amaneraments, sense additius el discurs de Beethoven es va tornar inspirador i proper. La setmana següent em vaig saltar unes quantes classes per anar a la Fonoteca del carrer Ramon Llull de Palma i gravar en casset (llavors es podia) tot el que vaig trobar del pianista que m’havia descobert la veritable veu de Beethoven.
Brendel va ser un dels grans intel·lectuals del piano: un músic que pensava, dubtava, llegia. Deia que per tocar bé cal saber més del món que del teclat. Quan va deixar els escenaris, va continuar escrivint i fent classes magistrals on transmetia passió, rigor i sentit crític. Concebia la música com un producte intel·lectual i, al mateix temps, com l'expressió més alta de l'espiritualitat dels homes. Així ho va deixar fixat als seus llibres: De la A a la Z d'un pianista i Sobre la música, tots dos publicats per Acantilado (2013 i 2016).
Mitsuko Uchida el considerava “un poeta del teclat”, i András Schiff parlava de la seva “intel·ligència musical despullada d’ego”. Per Brendel, interpretar no era decorar, sinó entendre: treure el vel i deixar que la música parli sola. No buscava lluïment, sinó veritat. I la veritat, quan t’arriba a l’ànima et transforma.
Aquestes paraules van acompanyades del Concert per a Piano núm. 3 Op. 37 que va gravar fa poc amb Rattle i la Berliner. Aneu a Spotify i transformeu-vos.
Dankeschön Herr Brendel!
