Bretxa i paternitat (I)

El passat dimarts, 22 de febrer, amb motiu del Dia europeu per a la igualtat salarial entre dones i homes, vaig tenir el plaer d’assistir a la taula rodona organitzada per l’Associació de Dones d’Andorra on es va debatre sobre la igualtat salarial.
Una de les conclusions que tots els presents vàrem compartir al respecte és que s’ha avançat molt en aquesta matèria, i més tenint en compte d’on venim, però que encara queda força camí per recórrer. Els ponents van establir punts de vista molt interessants pel que fa a les causes d’aquesta desigualtat que encara existeix en molts àmbits. També van donar alguna pinzellada sobre les possibles solucions que ajudarien a resoldre el problema.
En aquell moment vaig recordar una reivindicació que vam emprendre amb l’Ariadna Nòria. El projecte d’ILP per a l’augment del descans per maternitat, paternitat o per a la parella legal (terme proposat per evitar discriminació per raó d’orientació sexual). Aquest projecte va aconseguir que s’allargués el descans de 16 a 20 setmanes per a la mare i de 2 a 4 per al pare o per a la parella que hagi reconegut legalment l’infant. Així quedà reflectit a la nova Llei 31/2018, del 6 de desembre, de relacions laborals. Tot un èxit i un bon avenç en aquesta matèria, però als nostres ulls insuficients.
Aquí és on conflueixen aquests dos temes que, a priori, no tenen especial relació però que podrien resoldre la bretxa salarial. Sé que encara queden molts mesos, tanmateix, m’agradaria compartir amb vosaltres una carta als Reis Mags: Estimats Reis d’Orient, m’agradaria que el descans per paternitat o parella legal, quedés completament equiparat en durada al de la mare.
Aquesta breu carta amaga un missatge potent que començo a desgranar en aquest primer article. Psicològicament, som coneixedors de les conseqüències que pateixen les mares primerenques. El gran sacrifici que comporta, les conseqüències del part, entre altres neguits i inseguretats pel benestar de la criatura, que en alguns casos desemboquen en una invisibilitzada depressió postpart. En aquest esforç titànic de les mares s’hi ha de sumar el dels pares. La sensació d’impotència davant el patiment de la teva parella i l’esgotament que li comporta, incrementat durant el període de lactància. Uns mesos molt durs on als ulls del nostre fill només som éssers estranys.
Uns sentiments que augmenten exponencialment el dia que et reincorpores a la feina, i sí, hem passat de 2 a 4 setmanes, però continua essent un marge ridícul si ho comparem amb el brutal canvi que han patit les nostres vides. Aquell dia, i els vinents, són d’autèntica desorientació, el pensament continu que ells estan a casa i tu no pots. Pensar en tots els moments que et perdràs d’aquests primers mesos tan especials. Saber que la teva parella està exhausta i tu no hi pots fer res per donar-li aquells ínfims minuts de descans que tant s’aprecien en aquells moments de plorera contínua. Em pregunto, doncs, com pot arribar a afectar aquesta situació, unida a la falta d’hores de son, al rendiment laboral. Si existís algun estudi al respecte, estic convençut que els resultats serien sorprenents.
Cada dia som més els pares que no volem ser “els que ajuden la dona” sinó que volem ser també els que crien el seu fill, juntament amb la dona, sense més. Queda palès, doncs, quines són les repercussions en l’àmbit psicològic, tant per part de la mare, com del pare.