Toca parlar, un any més, de la mentida (estadística) de la bretxa salarial. Sí, home, el mantra aquest que les dones, totes al mateix sac, cobren no-sé-quant menys que els homes. L’any passat, 440 euros. Ho explicarem una altra vegada i tantes com calgui: aquesta suposada bretxa resulta d’agregar a cegues els salaris que ingressen totes les dones, ale hop!, i dividir-lo pel nombre total de treballadores. Tant se val la mena de contracte, el sector, la categoria, l’horari laboral, l’antiguitat i l’experiència, per no parlar del talent i de l’actitud. Tot va a parar allà mateix, i com que la intenció és bona i la conclusió avala els prejudicis vigents, endavant: les dones cobren 440 euros menys. Doncs no. És mentida que a igualtat de sector, categoria, modalitat, horari, antiguitat i experiència les dones cobrin 440 euros menys. I si es dona el cas, el que cal fer és portar-lo a Inspecció de Treball: la discriminació per raó de sexe està expressament prohibida pels articles 4 i 44 a la Llei de relacions laborals i tipificada com a infracció molt greu, castigada amb multa de fins a 24.000 euros. No d’ara, sinó de fa anys. Algú dubta que no els donaran la raó? Insistir en la bretxa salarial a raig, sense matís, és com comparar el que cobren els lectors de Villaró i els de Rubio, els veïns de La Llacuna i els de Pont de la Tosca, els amants de l’esquí i els de la bicicleta, els que fan 1,70 i els que fan 1,80, i extreure’n conclusions sociològiques, amb els corresponents greuges identitaris. I si no hi ha greuge, ens l’inventem: ara toca dir que ens fan por les popes i que no poden exhibir-les tant com els agradaria. Demà ens ho expliquen a La Fada. No m’ho perdria per res del món.
