Breu història de la Consòrcia

La Consòrcia d’Andorra és l’associació més antiga en actiu del país. Fundada el 1776 a Andorra la Vella, està formada pels homes andorrans i casats de la parròquia d’Andorra. És a dir: Andorra la Vella i Santa Coloma. I va ser fundada sota els auspicis de Nostre Pare Carnestoltes tal i com ens explica el Reial llibre de Comptes de la Consòrcia de Casats d’Andorra. La primera entrada diu així: “Dia 21 de febrer del any 1776, primer dia de Quaresma, despres de haver pagat lo músich y concluida la festa de Nostre Pare Carnestoltes se ajuntaren la major part de casats de Andorra y tingueren Consell General y resolgueren de fer consorcia lo any següent…”
Però, què és una consòrcia? Segons Alcover-Moll, és “una unió de persones que tenen un interès comú”, una associació de companys o amics, diríem avui. Quins interessos tenien en aquella època? A banda de tenir cura i assistir a les vídues dels germans consorciants i cuidar-se del sepeli dels membres que traspassaven, també se’n cuidaven del Carnaval, vetllant que les festes es desenvolupessin com calia, sense abusos, fent especial incís segons els estatuts a “tenir cuidado que en los balls que no se usia desatencions, ni jochs profans y desonestos, sino que tothom se alegria sense offendrer Deu ni al pròxim”.
Segons el gran i enyorat Pere Canturri, “és molt probable que la Consòrcia nasqués per resoldre certa mesura els usos i abusos que es feien durant les festes del Carnestoltes en temps pretèrits”. De Consòrcies sembla que n’hi havia hagut a totes les parròquies. La Germandat o Consòrcia de Sant Julià, fundada el 1731 (pervivent fins al 1859) és la més antiga de la qual es té constància. El 1735, el Bisbe-Príncep Simeón de Guinda y Apéztegui ordenà fundar la Consòrcia de Capellans, en què estaven tots els eclesiàstics de les Valls i tenien l’obligació anual de cantar missa solemne el dia de la Immaculada al matí, i a la tarda resar una missa de difunts i un rèquiem pels germans traspassats.
La Consòrcia de Casats des d’un bon principi va ser regida per càrrecs. Avui en perduren uns quants de la quarantena que hi havia hagut. Actualment la presideix el Cònsol Primer, i en cas d’absència, el Cònsol Segon. També han perviscut els manadors dels Vius i el dels Morts, així com el Campaner, que continua tocant (al campanar de Sant Esteve) una batallada per cada germà viu instants abans que s’iniciï el Consell del Bull a Casa de la Vall, deu dies abans del Dimecres de Cendra.
Els càrrecs eren a imitació i reflex de la societat de l’època: síndics, veguers, consellers...  Només regien els dies que durava el carnaval i les seus manaments només afectaven els consorciants però mai els forasters. Eren, entre d’altres, el batlle (condemnava els delictes comesos pels consorcians durant el Carnaval), l’advocat dels pobres (que els defensava), el sagristà, ajudant o gat de cuina, l’aposentador del músic, el predicador, el cornaire, el porrer o maçer (anava davant de la comitiva obrint el ball), el campaner, els comissionats per rebre la pólvora, el mostassar de viures (proveïdor de queviures), els fadrins del batlle o mossos d’esquadra (vigilaven els carrers per tal que cap germà de la Consòrcia jugués a cartes a la taberna o treballés mentre el músic estigués tocant a la Plaça) i més recentment també hi havien hagut soldats de cavalleria!
Els dies de carnaval estava molt mal vist que es treballés. Així, quan els fadrins del Batlle trobaven algú treballant o jugant a cartes a la taberna, el detenien i el portaven fins a la Plaça on s’escenificava un judici presidit per les autoritats consorcianes. Amb gran compostura i serietat el batlle obria la sessió, el fiscal demanava la màxima pena per l’acusat i l’advocat dels pobres procurava tórcer la balança de la justícia. Cal aclarir que, en un ambient d’estricta broma, els judicis no eren reals. Tothom hi participava fins al punt que homes i dones es feien agafar treballant perquè els jutgessin. La condemna solia ser pagar una mica de vi al Tribunal acompanyat d’algun bull o vianda fina que tinguessin al rebost.
Aquells dies de disbauxa acabaven el Dimecres de Cendra, quan encara avui en dia els germans de la Consòrcia es reuneixen per anar a missa i se’ls imposa la cendra al front, símbol de l’inici de la Quaresma, però també per compartir dinar i sopar. De menú, que no ha canviat en segles, es serveix “sopa de caldo de la olla, que ha de ser de fesols, arròs y congre, verdura ab oly, una arengada per quiscun. Per postres Ametlla torrada de asperança y ayguarden anisat duble de Reus”.
El vi i el pa havien de ser “del millor de les fleques de la Seu, i, lo millor vi de Noves o de més avall”. Els germans reien les alegries però també feien (i fan) pinya a les desgràcies. Aquí entrava en joc el manador dels morts. Una vegada es tenia la trista notícia que hi havia un germà moribund, els altres germans l’acompanyaven en les últimes hores, ajudant desinteressadament a fer les tasques agrícoles o de la casa, i el portaven a les espatlles fins el fossar. Una societat d’ajuda mútua que ha perviscut dos segles i mig, i, esperem que per molts anys més!