Breu història de la festa major

Ara que som ben entrats en l’estiu, arriben a casa nostra les festes majors. No hi ha cap de setmana en aquests dos mesos estiuencs que no hi hagi cap poble que la celebri. Avui en dia encara se celebren, però són molt diferents de com ho feien els nostres avantpassats a l’antigor.
Les festes majors d’estiu (ja que també n’hi havia hagut d’hivern) eren esperades amb molta alegria i amb moltes ganes i, una vegada arribaven, es vivien d’una altra manera. Eren un veritable temps de descans de les dures tasques agrícoles i ramaderes, car la collita ja estava tota recollida en la majoria dels casos. Era un temps de retrobament, de joia, per compartir amb la família, i en especial als que venien de fora, però també amb els veïns i els amics. 
Aquells dies de festa gran, els carrers feien una flaire especial. A les cases, i especialment a les cuines d’arreu, les mestresses s’esmerçaven per tal d’oferir el millor que tenien als de casa i als forasters convidats. Les dones aquells dies estaven molt atrafegades, passaven moltíssimes hores a la cuina i també preparant la casa per acollir-los a tots durant tres dies i tres nits. A la posobra del dia gran de la festa major, a sol ponent, les campanes de l’església repicaven joioses anunciant que l’endemà era festa grossa.
Arribat el dia i abillats per a l’ocasió, al migdia, després d’haver sortit de la missa major amb els goigs cantats, i també d’haver fet un tastet de bon vi dolç a la Plaça que era ofert per part del jovent, cadascú anava a dinar a casa seva. Al soler de cada casa es trobaven amics, familiars i algun convidat foraster. Les taules aquells dies eren molt llargues, les estovalles, que només sortien per Nadal, eren ben presents per aplegar tota la família a la vora, presidida sempre pel cap de casa. I de menú: un pollastre del corral a la cassola (matat el dia abans) acompanyat d’una bona samfaina i regat amb el vi de la bota del racó (la de les grans ocasions) amb una deliciosa coca de paella de postres i, a la sobretaula, després d’un bon cafè i un bon caliquenyo, se servia un rajolí d’aquell anís que va portar de Badalona la Maria de Cal No-sé-què que havia anat a servir a Sants, a casa d’una família pudent i, que en agraïment als de la casa per tots els favors i ajudes prestats, els la va oferir i només s’obria dues vegades a l’any: per la festa major i per Nadal.
Una vegada acabat aquell tiberi superior i havent deixat netes d’engrunes les estovalles bones, tothom sortia cap a la plaça. Allà el ball de tarda estava a punt de començar. La plaça era engalanada amb boixos i garlandes, la quadrilla del jovent eren els encarregats de fer-ho. També es posaven unes tarimes a mena de llotges per poder gaudir del ball amb total comoditat. Aquestes llotges es llogaven i ajudaven a sufragar les despeses de l’organització de la festa.
També era una font d’ingressos el fet que els joves de les altres parròquies haguessin de pagar un tant, per tal de poder accedir a dins de la plaça i ballar amb les noies del poble, només podien ballar amb elles sense pagar, els nois del poble. Era una pràctica que es repetia a totes les Valls des de temps immemorial. 
A principis del segle XX (quan encara no hi havia orquestres professionals) normalment eren els militars de la banda del quarter de la Seu d’Urgell els encarregats d’amenitzar les festes. Encara els podem veure en velles fotografies vestits amb el seu uniforme de gala llampant, ben afaitats, els bigotis ben engominats així com el pentinat, amb les sabates ben enllustrades i els instruments lluents i ben afinats. Pujats a una mena de tarima improvisada que feia d’escenari,  procuraven fer les delícies de petits i grans, tocant les darreres peces del seu repertori i que estaven de moda aquell any.
També per un preu raonable  (a part de ser convidats a dinar, dormir i sopar durant tres dies) amenitzaven la missa, tocaven a alguna professó i està clar, als lluïts balls de tarda i de nit que acabaven amb un ressopó una vegada havien tocat les dotze.
Molts d’aquells militars es casaren amb alguna fadrina que havien conegut durant les festes i es quedaren a viure aquí, d’altres s’emportaren a un altre destí la noia de la qual s’havien enamorat i que només tornarien a casa per Nadal o per festa major. Les festes majors eren un veritable punt de trobada social que tothom esperava amb deler durant tot l’any.