Brevíssima relació del país de xauxa

Disculpin que tornem a parlar de l’Espai Caldes. És que si no, passarà com amb els altres casos que de seguida els recordarem: al calaix i qui dia passa any empeny. I tornem a l’Espai Caldes perquè és paradigmàtic de certa manera d’entendre la cosa pública. Vegem-ho: la baluerna aquella va costar 2,6 milions, parlem del 2011. No cal recordar que el CIAM va ser un fracàs estrepitós, que l’edifici va donar problemes des del minut 1 –vostès han vist mai funcionar la cascada?– i al cap de cinc anys, cinc, les goteres eren habituals. Goteres! Veurem quina és la milionada que costa ara arreglar el nyap. Naturalment, i aquí va el que té el cas CIAM d’exemplar, ningú no n’ha assumit mai la responsabilitat: ni els arquitectes que el van projectar ni els polítics que el van aprovar. Més casos: l’Espai Columba havia de costar 300.000 euros, i al final es va enfilar quasi fins als 700.000. Deu ser normal a l’Administració, però a casa meva, no. I a la meva feina, tampoc. Per no parlar dels tres milions, tres, que l’Executiu socialdemòcrata va acabar pagant fa una mica més d’un decenni perquè Gehry no aixequés el museu de la identitat a la Massana –algú la va espifiar, qui el va encarregar o qui el va liquidar– o els successius concursos –museu d’art modern, de l’automòbil, de la ràdio– que es van acabar quedant al calaix després de convocats, resolts i naturalment pagats. Per la padrina. I això, només en l’àmbit de la Cultura, i de l’últim decenni cap aquí. No vull ser malpensat i segur que això no passa en altres àmbits de la contractació pública. Anava a dir que hi ha vegades que això sembla can Pixa, però ja saben que soc molt finolis: deixem-ho en país de xauxa.