‘Brexit’, o la catàstrofe imminent de la UE

Ja fa dues setmanes que es va fer la consulta anglesa sobre la sortida de la Unió Europea, i els mitjans de comunicació no han parat de fer-se’n ressò. En més d’una ocasió, tant els periodistes com els mateixos polítics no s’han estat de fer servir tons més aviat alarmistes. ¿Però hem d’estar preocupats? ¿Realment és tan greu com ens ho pinten?

D’entrada, crec que ens n’hem d’alegrar. El govern anglès pot tenir els seus defectes, però en l’últim any va demostrar –dos cops seguits– tenir prou maduresa política per organitzar un referèndum. Presentar una qüestió candent com la separació d’Escòcia o la sortida de la Unió Europea a consulta popular no és un mer gest de posturitis. Era evident des del primer moment que havia de tenir implicacions directes sobre la futura trajectòria dels partits polítics com també de les mateixes persones que els lideren. Així, goso dir que calia tenir un cert valor per tirar endavant les consultes.

No cal dir que en altres països hom té la impressió que manca aquest valor entre la casta política.

Una altra cosa és que aquesta consulta resultava necessària, gairebé imprescindible. I és que la qüestió de la plena integració de Gran Bretanya a la Unió Europea no s’havia acabat de tractar mai del tot, ni en el moment de la seva adhesió. Recordem que els anys 1971 i 1972, quan s’estava negociant l’adhesió de la Gran Bretanya, la CEE tan sols comptava sis països. Així, afegir-hi un nou país amb cert pes econòmic tenia bastant al·licient pel projecte europeu. En contrapartida, la Unió va “tolerar” en certa manera que la Gran Bretanya gaudís de certs particularismes; menys aportacions a les arques comunitàries que les que els tocaria per la seva economia, i més tard una participació selectiva en segons quins tractats. Un exemple va ser la seva no-adopció de l’euro.

És perfectament acceptable que un país es volgués reservar certa parcel·la de sobirania, tractant-se de negociacions entre estats nació. Ara bé, la Unió del 2016 ja no és la Comunitat del 1972. El nombre d’estats membres és més gran, i no es depèn tant ni de les aportacions econòmiques britàniques, ni de la City de Londres com a via de contacte entre les empreses americanes i el mercat europeu. Dublín i Luxemburg resulten molt més atractives per a aquest propòsit. Així, és força possible que la Unió tingui una postura més “dura” contra la Gran Bretanya en el futur –si encara existeix com a tal, i si es vol continuar associant a la Unió.

Naturalment, això no serà sense conseqüències sobre Andorra. Un ambient europeu d’imposar “tot o res” als candidats a ser estats membres ens podria impedir guardar una mínima diferència respecte als països veïns –diferència que necessita un país petit simplement per sobreviure.