Després de la freda, malgrat tots els mitjans i la potència de la història d’Hipatia, Agora, dubtava si veure Mientras dure la guerra, d’Alejandro Amenábar. Anar al cinema a veure una pel·lícula sobre la Guerra Civil espanyola i Miguel de Unamuno era una opció hard, una combinació no apta per posar en una d’aquelles tasses happies tan de moda i prendre cafè amb cupcakes.
Però tots els dubtes van desaparèixer durant els primers cinc minuts d’aquesta pel·lícula de l’alçada de Mar adentro, Tesis i Abre los ojos, del brillant Amenábar, capaç, un cop més, de colpir i trasbalsar i de fer pensar, com a mínim, durant una setmana. Una història per a la reflexió, amb pausa, per a la complexitat, per a la contradicció humana, per a l’anàlisi de l’error, contra el dogmatisme i l’obscurantisme, contra l’Espanya més negra i rància de la història.
Amenábar insisteix en un tema de la freda Agora, de fet, repeteix el drama humà que centrava la història de la matemàtica i astrònoma: un pensador, una científica aleshores, un filòsof ara, un ésser racional i crític en definitiva, és amenaçat, atacat i fulminat per la massa fanàtica, que segueix un dogma, que es mou per la por i la incultura i que acaba imposant la irracionalitat.
A l’Alexandria d’Agora van ser els cristians contra la ciència, i a l’Espanya de Mientras dure la guerra, els feixistes de bracet de l’Església contra la República d’Unamuno. I és que ningú com Amenábar és capaç de retratar el retrocés i l’opressió que pot arribar a significar la religió a Espanya i la seva influència en la mentalitat i el control social. Imatges colpidores, plenes d’himnes i banderes, com la de tot un auditori de falangistes cridant contra Unamuno a la universitat de Salamanca, com els cristians havien cridat contra Hipatia, amb lemes com ara “Visca la mort!!!” o “Mori la intel·ligència!!!”
Si la figura del filòsof i escriptor, heterodox, contradictori a vegades, crític i lliure, centra bona part de la història, l’altre gran protagonista de la cinta és el general Francisco Franco, una figura mediocre –i gairebé ridícula al principi entre els altres generals– que aconsegueix el poder per un cúmul d’imprevistos i algunes maniobres del seu entorn en el qual hi ha el gran propagandista Millán-Astray, un enorme Eduard Fernández.
L’avenç de la por, subtil al principi, patent a mesura que evoluciona la història, és un altre dels grans temes d’aquest Amenábar. Una taca al mig del carrer, un soroll, petits detalls que fan trontollar l’heterodox des de la incredulitat fins a l’amargor i el drama humà. Tot això no cabria en una tassa happy, sort del cinema que ens pot colpir durant una setmana, com a mínim.
