L’any s’acaba, fins i tot al mes desè, i abunden convits i comiats. Un meu amic comparteix des de fa anys quatre dotzenes d’ostres amb una colla, en la qual m’honora que m’inclogui. Com tot el que recomanen a cal Marquet, bones de cor. L’excés de vi fa que l’un rere l’altre caiguin en un estat de felicitat catatònica. Aquest meu amic s’espera, mut fins que ens deixen sols i aleshores i només aleshores em parla. Tot i que estic acostumat a aquest ritual em sorprèn la quantitat de copes d’aquest petit blanc que és capaç de beure fins a tombar-los. L’escolto i aleshores començo a beure. El to és lànguid i malenconiós. Manté l’esguard fix en un punt perdut en la sensació de velocitat del ciclista de la reproducció del quadre de Metzinger del 1912. Repassa la traïció de la revolució dels soviets. La meva cara em delata mentre el meu hoste em renya. Sí, traïció, en especial, als anarquistes que van ser esborrats del mapa rus com en una càrrega de la cavalleria lleugera. Continua el repàs històric amb les guerres que van conformar la independència de Finlàndia. Curiós que ells s’anomenin Suomi i que per deferència internacional deixin que en diguem el país dels caçadors i no la terra de pantans original. Quins habitants deuen ser que no els importa com en diguin, dels millors a les classificacions escolars. De l’única cosa que sabia, el còctel Molotov, ni un mot. Amb la boca tancada vaig seguir els arguments sobre els exilis massius de la revolució russa i la Gran Guerra i d’aquí al que després, dies més tard, vaig confirmar que era el motor del seu discurs, el passaport Nansen, llibret de paper que va permetre que milers de desplaçats a Europa no es convertissin en cromos d’intercanvi entre polítics ineptes i ambiciosos. Com tots, vaig gosar introduir en el monòleg. Cap comentari. Em va confessar que no parlava per parlar, que havia fet treball de camp i va somriure. Va ser l’única concessió a la galeria que va tenir amb mi. Va visitar l’ambaixada i va demanar cita al Col·legi d’Advocats i de tots dos llocs en va sortir amb una sèrie de constatacions que el van prostrar en la indolència que feia setmanes que arrossegava. Esperant-ne el desenllaç i escoltant-lo amb tota l’atenció de què era capaç ja m’havia acabat tots els culs d’ampolla i em disposava a destapar-ne la darrera en fred que quedava quan em va fer un gest que em va deixar glaçat, a jo –com deia ma padrina–, que bullia per l’efecte dels tanins, un gest desolador, com si s’acomiadés del món dels humans i m’hagués escollit per a la darrera actuació. No importa qui ets ni què fas ni el que pots arribar a ser, a fer o a estimar, en absolut, a ningú. El teu naixement, sobre el qual no tens cap capacitat de decisió, ho defineix tot. La resta no val. Ets el que hi ha escrit en un tros de paper que t’adjudiquen perquè sí, perquè al poder no li calen raons. Va callar. De l’infern de l’americana el va treure i el va deixar al cendrer. El va cremar. Vam brindar pel silenci, per les persones sense papers i per tu, amable lector, que m’has seguit fins a aquesta darrera línia, perquè com bé saps, wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man schweigen.