Passen calamitats, desgràcies, inconvenients, molèsties i merdúflies de tota mena, sí senyor. Els preus dels lloguers, la (mala) salut, els edictes, les places sempre dubtoses dels interins, les guerres aquí i allà, els companys de feina torracollons, aquell amic que (ups!) un mal dia et traeix, aquells tres quilos de més a la bàscula, aquelles notes de tall impossibles per entrar a la carrera que vols, aquells exàmens que costen tant d’aprovar, aquell pesat que no et treus del damunt a la cafeteria. Anem ben apanyats. Surts de casa una estona perquè et toqui l’aire i quan ets al carrer hi ha dies que no saps si anar a cruspir-te un croissant amb molta xocolata o tirar-te d’un pont avall. En fi, la vida.  
I de cop, inesperada, te la trobes com si fos nova i no l’haguessis vista mai abans. Se t’apareix com una il·luminació el dia que menys te l’esperaves, en una cantonada, mirant amunt, en una flor que brota, en l’escalforeta que et torra la pell dels braços perquè per fi t’has pogut treure la jaqueta. Veus aquella blavor del cel tan intensa que et mig mareja, el verd embriagat de l’herba que sembla que et cridi, la cantadissa esbojarrada dels ocells i et quedes penjada mirant-los volar. Et sorprens pensant que t’agradaria acariciar-ne el plomatge, tan negre i tan blanc, tu, que des que vas veure de petita Los pájaros, de Hitchcock les coses amb ales i bec sempre t’han fet més aviat por. I avui et trobes recitant-te mentalment l’únic vers que et saps de memòria de tota la literatura universal, aquell que augura que “volveran las oscuras golondrinas”. I de sobte, sents que el cor se t’esponja d’alegria: ha arribat la primavera. 
Tot d’un plegat comencen a passar coses bones al teu voltant. Tant mirar el cel blau primaveral et deixes el moneder damunt el capó del cotxe, arrenques amb aquella alegria floral, el moneder que vola al mig de la carretera com una d’aquestes orenetes que recitaves, tu que ni te n’adones, però resulta que te’l troba una parella encantadora, que t’escriu per Facebook que el tenen ells i quan el vas a buscar, no només te’l tornen sinó que et fan passar una tarda xulíssima ensenyant-te la seva col·lecció de Playmòbils. Dines amb un dels teus millors amics, que et convida perquè té bones notícies a la feina, i amb l’eufòria et proposa de fer un llibre a mitges que és una bogeria, però que el fareu precisament perquè és una bogeria. Quedes per sopar amb dos amics més i un de molt cinèfil que viu a Andorra t’explica que un divendres al vespre va baixar pitant a la Seu per anar al cine a veure una pel·lícula de Carmen Maura que era l’últim dia que feien, amb tantes presses que no havia agafat diners. Una mica desesperat li va explicar el cas al noi de la taquilla, i ell li va dir que mirés la pel·lícula tranquil, que ja li pagaria un altre dia. Així ho va fer. 
El meu fill gran, que viu a Barcelona, de tant en tant envia fotos d’uns tiberis sensacionals que fa amb els seus amics dels Grans Teatrerus, una iniciativa del grup Focus perquè gent jove acompanyi al teatre a gent gran que està sola. Em direu: “Què fan aquests joves i grans menjant junts si la idea és anar al teatre?” De vegades, de les idees més senzilles en surten les històries més precioses. I de vegades passa, com a aquest grupet d’aficionats al teatre, que entre obra i obra brota el tresor de l’amistat entre gent que es porta seixanta anys de diferència, i llavors sí que neix de veritat la primavera, i ho faria encara que fóssim al mig de l’hivern. 
I també hi ha primaveres, com aquesta, en què la nena que més estimes al món, la teva, fa divuit primaveres. I és tan maca i tan llesta i tan dolça i tan sàvia, i tu n’estàs tan contenta, que no et pots estar de cridar-ho als quatre vents. Per molts anys, Maria!