Hi ha frases que tots hem sentit: “tot anirà bé”, “has de ser fort”, “tu pots amb tot”. I és cert que la manera com ens parlem pot marcar la diferència. Però, fins a quin punt ajuden i quan esdevenen un llast? La línia que separa una mentalitat positiva del positivisme tòxic és fina, i entendre-la pot transformar la manera com afrontem la vida. 
El pensament positiu pot ser una brúixola que orienta cap a opcions reals. El positivisme tòxic és com posar una bena sobre una ferida sense netejar-la: aparenta curar, però la ferida supura. És com pintar una paret amb esquerdes: queda bonica, però la fragilitat persisteix. El primer construeix; el segon maquilla. 
La mentalitat positiva és possibilitadora. Accepta la realitat i busca solucions. Quan a la feina alguna cosa falla, en lloc de caure en el catastrofisme pots preguntar-te: “Què puc fer diferent?” Quan a l’esport perds, en comptes de repetir “soc un perdedor”, pots pensar: “He après i demà torno a entrenar”. Al tennis no guanyes només dient-te “tot sortirà bé”: necessites entrenar, equivocar-te i aprendre dels punts perduts. Ser positiu és mirar la realitat de cara i seguir buscant opcions. 
El positivisme tòxic, en canvi, nega o minimitza emocions. És el “no passa res” a un fill que plora, quan necessita ser escoltat. El “sempre hem d’estar motivats” que alguns directius imposen, generant equips cansats. O el “tu pots amb tot” a un adolescent amb TDAH, sense donar-li eines. Lluny d’ajudar, crea frustració i culpa: “si no estic sempre bé, vol dir que estic fallant”. És com voler córrer una marató amb un somriure permanent sense acceptar rampes i cansament. 
El contrast és clar: la mentalitat positiva construeix; el positivisme tòxic maquilla. El primer dona espai a les emocions, fomenta l’acció amb realisme i respecta els temps. El segon genera pressió i efecte rebot: com una pilota que intentes enfonsar dins l’aigua i surt disparada amb més força. 
Aquesta diferència ens toca a tots. En família, quan diem a un nen “tranquil, no és res” en comptes d’acompanyar-lo a posar paraules al que sent, l'ensenyem a negar-se. A la feina, quan es penalitza el cansament, es creen entorns rígids. Convé recordar que si alguna cosa està fora del nostre control, és més saludable que també surti de la nostra ment. Alliberar-la és guanyar espai per al que sí depèn de nosaltres. 
Els beneficis d’una mentalitat positiva són clars: més resiliència, menys estrès i ansietat, millor regulació emocional, més energia i autoestima. També millors relacions, més xarxa de suport i una influència positiva en l’entorn. A nivell de resultats, aporta motivació, creativitat i una presa de decisions més clara. Però això només passa amb autenticitat. Quan el pensament positiu es converteix en maquillatge obligat, apareixen pressió i malestar. 
Ho he viscut en primera persona. Sovint m’han dit “no passa res” quan estava malament. Amb el temps vaig entendre que negar l’emoció no l’apaga: al contrari, es fa més forta. El que necessitava no era algú repetint frases buides, sinó algú que m’acompanyés a veure com avançar. I en aquest camí vaig descobrir una altra lliçó: vivim en un mateix moment on hi ha diferents realitats. Quan algú et diu “això no és realista”, sovint parla des de les seves pors i inseguretats. Si en som conscients, no té per què condicionar la nostra manera de viure. 
Ser positiu és acceptar que hi ha dies bons i dies difícils, i que això no ens fa menys vàlids, sinó més humans. El pensament positiu és un motor quan es combina amb realisme i acció. El positivisme tòxic és una màscara que pesa. La invitació és clara: no cal forçar un somriure quan no surt, no cal negar el que sentim. El veritable creixement comença quan ens donem permís per ser autèntics i viure amb coherència. 
I tu, quantes vegades t’has obligat a somriure quan  necessitaves aturar-te?