Buit de passió

Poliesportiu d’Andorra, buit. Quan passen les coses és quan les comences a trobar a faltar. No abans. Sempre passa. Només els jugadors, el cos tècnic, els directius, els treballadors del club i els periodistes. Aquests érem els privilegiats que vam poder assistir a un partit de bàsquet professional, que es juga per a la gent bàsicament. A mi personalment, tot i que ja ho havia vist a la televisió, em va imposar molt veure el pavelló mancat de contingut, em va impactar sentir tan bé el bot de la pilota sobre el parquet i em provoca pànic saber que això és el que ens espera els pròxims mesos; en el millor dels casos, perquè en el pitjor, tot es pot aturar bruscament, com al març. Buit de passió. D’aquesta manera tan simple podria resumir el que vaig notar i el que sento que passarà. Fa una flaire de desesperança. Una mica com la solitud de la passió per la manca d’afecte dels seguidors absents. A més a més, quan s’arriba a una edat un pensa que ja ho ha vist tot i ara arribava aquella mena  de bloqueig cognitiu que el cap triga moltíssim a assimilar. Diumenge em vaig sentir especialment estrany i fora de joc. Un es fa preguntes i no troba cap resposta. Com tothom, voldria despertar d’aquest malson, però aquest malson continuarà sent el propietari dels nostres dies. Celebracions en silenci. Les úniques veus que es van sentir van ser les provinents del tècnic o d’algun directiu exaltat des de la seva zona. Des de la graderia res més que eco, eco... Solitud de l’equip, que mira cap a la graderia i no coneix ningú. Solitud de l’aficionat, que des de casa seva només pot saber de l’equip per internet si no té el paquet de Movistar contrac-tat. Solitud i desert. Buidor i sense data de retorn.