L’any acaba de començar i, amb ell, les nostres esperances i il·lusions. Com sempre, preparem les llistes de les coses que voldrem fer, incloent-hi projectes professionals i situacions de caràcter lúdic, com llibres per llegir, sèries per veure, etc. Si tenim sort, a mesura que vagi passant el temps anirem consultant aquestes llistes i podrem saber si seguim el pla que ens hem traçat o la quotidianitat ens va guanyant terreny fins al punt de ni saber què farem demà.

Una espiral quotidiana que ens va atrapant i ens deixa, moltes vegades, sense poder de reacció, perduts entre xarxes socials i amb una capacitat enorme per deixar coses sense fer –capacitat que ens esforcem per millorar–, per acabar elevant les pregàries corresponents perquè, d’aquí a pocs dies, aquestes coses desapareguin com per art de màgia.

En aquesta modernitat en la qual creiem que ho estem inventant tot fa la sensació que la postergació d’objectius és un mal del nostre temps. Si mirem enrere, però, podrem veure que no ho és tant i que la història és plena de gent que decideix guardar el mapa a la meitat del camí.

Així, ens trobem amb el gran Charles Bukowski, escriptor i poeta nord-americà, nascut a Alemanya el 1920 i considerat un dels principals exponents del realisme brut que, en un dels seus poemes, Aire, llum, temps i espai, ens mostra d’una manera simple i anant al gra que, a mitjan segle XX, les excuses també formaven part del vocabulari freqüent.

És un poema molt bonic que m’agradaria compartir amb tots vosaltres i que espero que us serveixi tant com a mi per no caure en tantes cabòries i passar directes a l’acció, ja que al cap i a la fi és l’únic que importa. El text el transcric obviant la mètrica del poema, per qüestions d’espai.

“Saps, jo tenia una família, una feina, una cosa sempre era al mig. Però vaig vendre la meva casa, vaig trobar aquest lloc, un estudi ampli, hauries de veure l’espai i la llum, per primera vegada a la vida tindré un lloc i el temps per crear.

No, nen, si vols crear crearàs treballant 16 hores al dia en una mina de carbó o crearàs en una petita habitació amb tres nois mentre estàs desocupat, crearàs encara que et falti part de la teva ment i del teu cos, crearàs cec, mutilat, boig, crearàs amb un gat grimpant per la teva esquena mentre la ciutat sencera tremola amb terratrèmols, bombardejos, inundacions i foc.

Nen, aire i llum i temps i espai no tenen res a veure amb això i no creen res, excepte potser una vida més llarga per trobar noves excuses”.

Que tinguin tots un molt bon any 2018.