Bulgàkov, creador d’imatges
Mikhaïl Afanàssievitx Bulgàkov (1891–1940) és la cara fantasmagòrica, burlesca i irreverent de la literatura soviètica. A les seves obres apareixen, entre d’altres, un ginecòleg aristòcrata que porta a terme operacions quirúrgiques monstruoses a la capital governada pel proletariat, i en el curs dels experiments converteix un gos de carrer en un quasihumà; una plaga de serps, cocodrils i estruços gegants que destrossen les granges col·lectives i es moren quan la nit del 19 d’agost de sobte gela i les temperatures baixen a -18ºC; una màquina del temps que fa el canvi entre un president de la comunitat de veïns i el rei moscovita Ivan el Terrible del segle XVI.
Bulgàkov es va graduar a la facultat de medicina de Kíev. Va ser cirurgià durant tres anys, però va optar per dedicar-se a la literatura i al teatre. Tenia l’addicció recurrent a la morfina. Va ser eternament perseguit per la crítica. Tanmateix, el fet que la seva manera d’escriure, còmica, excèntrica i inusual, li agradés al dictador el va guardar de les urpes dels serveis especials del règim totalitari. Ara ens pot semblar irrellevant, però no ho era: corrien els anys quan qualsevol intent de llibertat de pensament, fins i tot enormement més modesta que la seva, posava en risc la vida dels simples mortals. Anaven prohibint les seves obres per raons ideològiques, però no l’afusellaven. Va morir d’una malaltia de ronyons. La seva esposa va treballar incansablement perquè la seva novel·la actualment més cèlebre, El mestre i Margarita, fos publicada, i ho va aconseguir un quart de segle després de la mort de l’escriptor.
Quan vaig llegir Bulgàkov per primera vegada, jo estudiava a l’institut. No podia tenir gaire més de catorze anys, perquè encara vivia amb els pares. Estàvem al començament de la perestroika que conduí a la dissolució de l’URSS, i era l’època en què tots llegíem més que mai. Tota la literatura anteriorment prohibida, mig prohibida o tàcitament desaprovada pels ideòlegs soviètics s’havia començat a publicar a grans tiratges. Gastar diners en llibres no es considerava una despesa, sinó una necessitat bàsica.
Quan els pares van comprar El mestre i Margarita, van tenir una breu discussió quant a la prudència de deixar-me llegir aquest llibre per la sòlida presència de bruixeria, violència, referències sexuals, psiquiàtriques i religioses, paròdia política i naturalment, el dimoni, el dimoni a tot arreu, amb un ull verd i boig i un altre, negre i mort, envoltat d’un seguici de graciosíssims i cruels acompanyants. La narració comença amb la mort violenta del primer personatge que es presentava als lectors (li tallaven el cap), i acaba amb el traspàs de tots els protagonistes més entranyables. Van arribar a la conclusió que sí que era just i necessari, que jo el llegís, ja que amb tota probabilitat, tornaria a estar prohibit ben aviat. Per sort, s’equivocaven. Avui en dia, El mestre i Margarita forma part de la llista de lectures obligatòries per a escolars russos i encapçala la llista dels clàssics més llegits.