Estic francament desorientat, cosa d’altra banda gens estranya perquè vaig néixer sense brúixola. Però dos dels columnistes que segueixo –digues-me quins són els teus articulistes de capçalera i et diré de quin peu calces– s’han manifestat en sentit contrari al que em dicta la meva pobra intuïció i ja no sé què pensar. Tots dos, sobre la mateixa qüestió: el burquini que certs Ajuntaments catalans han prohibit a la piscina municipal. Una polèmica que ens acabarà esquitxant, no en dubtin. Un és Albert Soler Bufí, martell d’indepes que es dedica a martiritzar la fauna groguista des del Diari de Girona. L’altra, la meva amiga Alba, ahir mateix en aquest racó. Consti que el debat forma part, en la meva humil opinión de mierda, del mateix paquet que el vel en espais públics i que mai he tingut clar per què és nociu calçar-te –és un dir– un vel al cap i en canvi no ho és entaforar-te una dessuadora i no treure’t la caputxa ni per anar a dormir. És clar que hi ha vels i vels i que no és el mateix una xaila que un hijab, no diguem ja que un niqab o que un burca. Però fins i tot així, tendeixo a pensar que cadascú ha de vestir com li surti del monyo, i que ningú no n’ha de fer res dels motius íntims pels quals tu portes xancletes amb les ungles a l’aire, ecs, i jo vambes. Comparar el burquini amb un neoprè com fa la sempre subtil Alba és astut però pelet trampós. Opinaria igual si ens banyéssim amb texans i abric? D’altra banda, mai no l’he sentit, ni a ella ni als altres defensors del burquini, rondinar quan ens obliguen a encasquetar-nos gorro per motius suposadament higiènics, o banyador paquetero perquè les bermudes de tota la vida a algú li sembla no sé encara ben bé què. En fi, que el que em sorprèn és que reivindiquem la llibertat individual només quan afecta una peça tan pintoresca com és el burquini. Però ja deia al començament que estic aquests dies molt desorientat. Més de l’habitual, vaja.
