Fruit d’una conjunció astral de Saturn amb Urà a la casa quatre de l’horòscop, del karma o d’alguna altra raó desconeguda, el Bus Exprés es fa fonedís entre les sis i les vuit del vespre i és substituït per la línia FS (Fora de Servei) que deu ser el transport de Harry Potter i els seus mags, que resulta invisible per als muggles però no per als que porten sovint tres quarts d’hora esperant un autobús que hauria de passar, teòricament, cada deu minuts en aquella franja horària.
Mentre, es pregunten si la resta de vehicles han estat empassats per una mena de triangle de les Bermudes a la Margineda o els conductors han estat segrestats per un escamot que reivindica la supressió vespertina del doble carril de baixada. Quan arriba el bus, a aquell jove que es va presentar a la parada sense un pèl a la cara, la barba ja sembla la d’un sadhu hindú i aquella nena que feia un 34 de peu va descalça perquè ja fa un 38.
Un cop a l’interior, atapeït de viatgers drets, resignats pels retards, pensant que Mónica Naranjo va idear la lletra de Sobreviviré en un Bus Exprés a les set de la tarda, el repte és poder sortir a la parada que toca en una prova digna del pitjor episodi de Supervivientes All Stars.
És un ecosistema en el qual, a partir del moment en què valides la targeta, al costat del conductor, trenques tots els lligams amb el món real i t’endinses a terreny desconegut. El del cos a cos, el de la lluita per un centímetre i, en ocasions, algunes emanacions sulfúriques de les aixelles que haurien fet basarda al protagonista d’Aire fred de Lovecraft. Tot plegat ha convertit en determinades hores el Bus Exprés en Bus Estrès.
