L’altre dia durant les vacances de Carnestoltes, em vaig trobar a dalt, a Andorra. Per la gent de Sant Julià, Andorra la Vella sempre es troba vagament "a dalt", sense que puguem precisar si es tracta d’una altitud topogràfica, d’una alçada dels valors morals dels seus habitants o bé de l’alçada dels preus de l’habitatge que s’hi practiquen. Una de les tres mètriques serà aplicable, de ben segur.
El cas és que jo sortia d’una entrevista a la ràdio –a Les coses grans, amb Ester Vallès– i tenia una hora per perdre abans d’entrar a fer el meu pròxim bolo, una petita conferència sobre els eclipsis, com es consideraven i com s’han pogut anar preveient al llarg dels segles. Feia vent i bastant fred al carrer, i em van entrar unes ganes de fer un cafè. Però, on fer-lo?
Vaig repassar mentalment els candidats habituals mentre pujava en direcció a Govern. Em permeto un incís: sí, aquí també és apropiat parlar de pujar de la Font de Tobira, de la mateixa manera que cal dir que un baixa des d’Escaldes fins a Govern. Que ningú hi trobi el més lleu indici de comentari polític, si us plau. Cometo un segon incís a l’interior del primer: tampoc no us penseu que sigui forassenyat buscar una reflexió política dins d’un article que formalment va d’un simple cafè. En aquest país, i amb eleccions a mitjà termini, els més malpensats probablement l’encertaran. És l’esport nacional, més encara que l’esquí. Tanco incís número 2. Tanco incís número 1.
Comentari dirigit a mi mateix: realment fa massa dies que penses com un programador informàtic, noi, aquí tancant els parèntesis en ordre invers d’aparició.
Aleshores, em venen al cap els diferents llocs on solia prendre una beguda calenta, fa anys quan passava més sovint per la capital. Al costat del Sícoris? Fa temps que no m’hi deixo caure, segur que no hi reconec ningú. El bar que hi havia a Prada Casadet? Bé que podria ser un bon lloc, amb una bona qualitat de consumicions i amb una clienta no massa sorollosa, on podria fer un tallat tranquil·lament ben protegit del vent mentre posava mans a l’obra per redactar aquest article. Llevat, és clar, del petit detall que el van tancar fa més de quinze anys.
Potser em podria dirigir a algun dels llocs clàssics, a prop de la Plaça Rebés. A la llibreria, el bar és tancat i l’única taula amb persones reunides feien més cara de reunió de crisi per resoldre algun tema econòmic, més que per servir tallats. A l’altra vora, al costat de la casa on vaig nàixer –l’antic consultori del Doctor Vilanova, per a aquells que no el conegueu– el bar sembla haver-se transformat només en restaurant.
Algun dels establiments més o menys comunals potser em podria acollir? Doncs, avui no serà. Que em perdonin els seus responsables, però l’edifici del bar de la Plaça del Poble no em diu res de bo. Sempre l’he trobat geomètricament perfecte i, alhora, poc acollidor. Ah sí, tinc una idea: anem al Centre Cultural. Però no, aquí novament fa uns quants anys que el bar ja no existeix, tret de dates assenyalades. I la meva xerrada unes hores més tard visiblement no entra dins aquella categoria, per molt greu que em sàpiga.
Vaig acabar en una cafeteria d’un establiment comercial molt conegut a l’avinguda Meritxell, on et vendran amb la mateixa facilitat un pantaló que un iPad. Resulta que també s’adiuen a vendre-m’hi un cafetó bastant correcte, que degusto mentre pico –amb la tècnica dels quatre dits, no em cal saber mecanografia per fer mal amb un teclat– i escolto d’una orella distreta les converses a les taules del costat, en castellà, anglès, japonès i francès. Aquest últim idioma em resulta relativament proper.
No hi ha cap dubte que Andorra ha canviat al llarg de la meva vida. Està bé. Seguirà canviant, ens agradi o no. Per sort, estic arribant a un punt de maduresa (de ganduleria mental?) en què se m’està fent més fàcil fer cas omís d’aquests canvis aparents, i analitzar les qüestions amb més profunditat. És allò que em plau imaginar-me.
He pogut fer el cafè que tant desitjava? Sí. Alors, tout va bien, madame la marquise.