Totes les mobilitzacions tenen el seu punt neuràlgic. Aquests dies, la plaça de la Bastilla de París s’ha convertit en el símbol de les protestes dels estudiants contra les retallades en educació. A Espanya, la plaça del Sol de Madrid és el lloc triat per a l’acampada en què participen centenars de joves per denunciar les dificultats d’accés a un habitatge digne. Abans, altres places es van convertir en símbols de resistència i contestació al poder. Una de les més conegudes va ser la plaça de la República, a Kíiv, on van tenir lloc la Revolució Taronja i l’Euromaidan, moviments que van aconseguir fer caure el govern del prorús Víktor Ianukòvitx. Aquest darrer moviment es va conèixer com la revolució del Maidan. El mot maidan, que en ucraïnès vol dir plaça, té un origen persa. Justament a Teheran, les principals manifestacions de la revolució iraniana van tenir lloc a la plaça Meydan Azadi, que significa plaça de la Llibertat. Per això, quan hi ha protestes, el règim islàmic militaritza immediatament la plaça per reprimir les manifestacions i evitar que esdevingui un Maidan iranià. Hi ha hagut altres places molt simbòliques: la plaça de Maig, a Buenos Aires, on s’aplegaven les mares dels desapareguts durant la dictadura militar argentina; la plaça de Tiananmen, a Pequín, on el govern va massacrar amb tancs els manifestants que s’hi havien concentrat, i la plaça de Syntagma, a Atenes, on els joves van protagonitzar el seu 15-M particular. Al meu poble, totes les assemblees i manifestacions tenien lloc a la plaça del Poble. A Andorra, la plaça del Poble de la capital podria ser el lloc escollit per fer una acampada de protesta. Si es volgués exercir pressió directa sobre els parlamentaris, la plaça del Consell General tindria molts números. Just a sota, la plaça Lídia Armengol ofereix espais verds que farien més agradable l’estada dels acampats. La plaça de la Rotonda brinda l’espectacle de les fonts de llum, que podrien servir d’escenari per coreografiar les xiulades i les cassolades.Per completar el Top 10 i fugir del centralisme, altres places candidates podrien ser la del Copríncep, a Escaldes-Engordany; la Carlemany, a Canillo; la dels Arínsols, a Encamp; la Major, a Ordino, i Les Fontetes, a la Massana. A Sant Julià de Lòria, la plaça escollida podria ser la de Calonge-Sant Antoni. Aquest cap de setmana, les integrants del grup de teatre Les Somatents ja han ocupat aquesta plaça. Hi han estat acampades durant 24 hores per denunciar la situació que viuen després d'haver patit un desnonament i no haver aconseguit un habitatge digne. Es tractava d'una acció artística amb una finalitat reivindicativa. Pot semblar poca cosa, una acció protagonitzada per unes joves actrius. De vegades, però, la guspira del descontentament s'encén arran d'actes o situacions que semblen poc importants o trivials. La dificultat d'accedir a un habitatge o l'encariment del cost de la vida poden fer créixer el malestar social fins a desencadenar una protesta. Hi ha qui diu que a Andorra ni tan sols una Maricarmen aconseguiria que la situació canviés i esclatés una mobilització. Les places, ara, són buides. Sempre serà així?