‘Ça c’est Paris’

Una genuflexió, si us plau! Avui parlem del  compositor i pianista José Padilla Sánchez, que neix el 1889 a Almeria i  mor a Madrid  el 1960, autor  de La violetera  i també de Valencia, El relicario i Ça C’est Paris, coneguda aquesta última com La Marsellesa dels parisencs.  El 5 de desembre del 2006, l’Ajuntament de París li ret un homenatge per la seva contribució musical a la ciutat; autoritats municipals i familiars del mestre destapen una placa al número 10 de la Rue Pergolesi, el seu darrer domicili a París. Si  escolteu Ça c’est Paris per Maurice Chevalier, ho entendreu tot.
I és que precisament de Ça c’est Paris és del que vull parlar-vos avui. A partir del 1919, Padilla viurà uns anys a la capital del Sena, on serà molt feliç, on més l’apreciaran i on més diners guanyarà. L’ambient artístic i bohemi de la ciutat el captiva així que arriba. Es relaciona ben aviat amb Gershwin, Picasso, Maurice Chevalier, Carlos Gardel, Maurice Ravel i també amb els empresaris teatrals més influents.
La  música de Padilla s’escoltarà per totes les sales de la ciutat i el 1926 escriurà Ça c’est Paris, que li estrena  la  Mistinguett a l’escenari del Moulin Rouge. El seu clamorós èxit  fa que se li ofereixi a l’instant  la nacionalitat francesa.  I Mistinguett serà igualment qui cantarà Valencia al mateix local de Montmartre malgrat que fos la cupletista saragossana Mercedes Serós qui la va encarregar a Padilla i qui  va estrenar-la oficialment el 1925 en el seu debut a l’Olympia. 
La història de Valencia també és ben curiosa: de passar sense pena ni glòria com a preludi de la sarsuela La bien amada, serà gràcies a convertir-la en cançó amb lletra de José Andrés de Prada que  passarà a ser una de les melodies  més interpretades i populars. Fins i tot, el mateix Padilla se’n feia creus. En no tenir temps per escriure una peça original per a la Serós, va limitar-se a recuperar aquell preludi de sarsuela que tan  poc èxit havia tingut a la seva estrena.
Però tornem a Ça c’est Paris que fins i tot la  Garbo taral·leja a Ninotchka del Lubistch quan torna a ser a Moscou després d’haver gaudit dels encants de la Ciutat de la Llum. I atenció, quan Maurice Ravel prepara el seu cèlebre Bolero comenta al compositor Joaquim Nin. “Vull escriure alguna cosa a l’estil Padilla”. Un Ravel que també declarava: “Hauria donat la meva mà dreta per escriure La violetera de José Padilla.” Que això ho di-gués Ravel és per treure’s el barret.  Charles Chaplin també utilitzaria deshonestament La violetera a la pel·lícula Llums a la ciutat.  Arran d’un viatge que Chaplin fa a Barcelona  coneix Raquel Meller, i en sentir-li cantar aquest cuplet la vol contractar sense pensar-s’ho ni un moment, però no ho aconsegueix; serà Virginia Cherrill qui s’endurà el paper, però l’espavilat del Charlot agafarà la cançó  sense el permís de Padilla per utilitzar-la com a tema central de la cinta estrenada fa just 90 anys. Quan Padilla s’assabenta de la malifeta i que, a sobre, no apareix  en els títols de crèdit, acudeix als Tribunals reivindicant la seva autoria; guanya el plet tres anys més tard i el jutge condemna Chaplin i la Paramount a indemnitzar-lo amb una morterada  de dòlars. 
Hauria volgut parlar una mica més de Jeanne Bourgeois, la Mistinguett, l’extraordinària i enginyosa vedet, íntima amiga de Maurice Chevalier, que deia:  “Els diners no donen la felicitat, però calmen els nervis”. Enguany podem recordar-la especialment perquè el  5 de gener va fer 65 anys que moria a l’edat de 80 anys a Bougival, a uns 25 quilòmetres del centre de París. Jo, per homenatjar-la com es mereix, destaparé una ampolla de cava Mistinguett elaborat a la Masia Vallformosa de Vilobí del Penedès tot escoltant Ça c’est Paris cantada per ella mateixa o per Chevalier. 
Aixecaré la copa i  amb veu ben alta exclamaré: Gràcies, Jeanne, per ser la  Mistinguett!