Cabaneres i carrerades

Els ramats d’ovelles andorrans i estranys pujaven a començaments d’estiu a les pastures  de muntanya per les antigues vies ramaderes careneres, anomenades també carrerades i cabaneres. Aquests camins allunyaven els seus itineraris dels fons de les valls i de les principals àrees de conreu. La principal ruta s’estenia des de les planes de Lleida i de l’Urgell, on hivernaven els ramats, fins a les pastures d’alta muntanya a través de la divisòria de la ribera de la Noguera Pallaresa i del Segre. Des de l’edat mitjana, un cop les ramades arribaven al Boumort, entraven als dominis dels Foix-Castellbò, senyors de bona part del país. El seu ampli domini incloïa terres i rendes a banda i banda d’aquest camí carener. Els vescomtes de Castellbò, com altres nissagues nobles, tenien entre els orígens de la seva fortuna la propietat de ramades i el control de pastius. Per aquest motiu, no és casual que atorguessin drets d’empriu i de pastura als seus vassalls. Els cenobis benedictins de Sant Serni de Tavèrnoles i de Santa Cecília d’Elins compartien –en menor grau– part d’aquest espai ramader amb la referida nissaga noble. 
Pel que em va explicar l’amic Jordi Pasques, que ho va sentir fa dècades dels darrers pastors de tradició mil·lenària vius, fins a la transformació del tradicional límit en frontera estatal després de Nova Planta, un dels punts d’entrada dels ramats a Andorra era a través de la collada de Montaner. Aquest evocador topònim es repeteix dos cops més al llarg de la cabanera: a sota del Boumort, com a “prat Montaner”; i al damunt de la collada del Cantó, com a “pla Montaner”. En el seu frenètic camí, els ramats descansaven en diferents partides com les esmentades, i en altres, frescals i properes a fonts. 
Mereix l’atenció el pas per Taús, emplaçat a 1.450 metres d’altitud, parada obligatòria i estació indispensable per a la provisió. Aquesta població, de les principals de l’antic vescomtat, dona nom a un conegut tram de la cabanera. Els seus padrins recorden encara avui el pas continu de grans ramades, com la del Tort d’Alòs, per l’extens i fèrtil altiplà que s’enfila fins a les prades de sota del Boumort. 
Els emprenedors germans Xavier i Urgell Escribà Trota, taussencs pels quatre costats i bons amics meus d’infància i de joventut, em van fer arribar fotografies de l’únic ramat transhumant, provinent d’Orcau, que ha passat enguany per la mil·lenària cabanera en el seu anar cap a les pastures dels Pirineus. El dringar de les seves esquelles ha desvetllat per uns instants el record d’una economia i d’una manera de fer deixatades en un immerescut oblit. 
Les ramades i els pastors es resisteixen a romandre inerts en el passat de la història. Per aquest motiu, la pallaresa Escola de Pastors de Catalunya forma veritables destacaments de novells vigilants d’ovelles en clau de futur i de prosperitat econòmica.