Caçadors de wi-fi arreu i a tota hora

Amb els anys tot canvia. Les formes de viure, les maneres de comunicar-nos i fins i tot les necessitats. Una cosa en el passat inimaginable es converteix més ràpid del que creiem en imprescindible. I és una realitat repetidament relatada –no descobrirem la sopa d’all– que els avenços tecnològics dels darrers temps ens permeten estar cada cop més interconnectats i avui ja no podem passar sense estar en línia. Hàbits que s’estan fent camí en tots els àmbits i que trenquen barreres socials i uneixen edats diverses a casa nostra. És passió total. Com els buscadors d’aigua abans, avui cerquem per places, carrers, davant de botigues o dins d’edificis xarxes wi-fi que ens brindin l’oportunitat d’obrir la nostra vida al món. Gratuïtes, sobretot! Sensació d’alleugeriment quan se’ns diu “connectada”. Gràcies, pensem. Que trista i monòtona seria la nostra petita existència en el nostre minúscul entorn. Que grans aquestes petites eines que faciliten el contacte i la transmissió de coneixements, que amplien la nostra xarxa i ens fan part d’un tot global. Alguns parlen dels perills, de l’aïllament, dels mals usos... ¿Com a la mateixa societat, veritat? No negarem que és condemnable la procedència dels materials amb què han estat elaborats aquests dispositius, tacats de sang, sí. Però això és una altra cosa. Perquè també tacada de sang està la roba que vestim o les sabates que calcem i molts aliments que mengem. Estaríem parlant, doncs, d’un sistema de producció que no s’aguanta. Qüestions paral·leles, encara que es toquin. Doncs res. Que llarga vida als caçadors de wi-fi.