Fa setmanes que gaudim d’una repuntada considerable en les temperatures, que s’eleven molt per sobre del que seria habitual. Com a conseqüència de la bonança climatològica les platges estan ocupades, entre d’altres, per una munió d’escamots infantils que terroritzen la població de crancs, que ja no saben on posar-se.

Els més menuts s’organitzen en cèl·lules operatives de pocs membres, la qual cosa els ofereix avantatges tàctics evidents, amb un únic objectiu: capturar tants crustacis com sigui possible, vius o morts – si és el primer cas, sempre s’hi pot posar remei. Armats amb xarxes, peücs de roca i sondes de darrera generació testades al subsòl de Mart, els habitants naturals de la platja no tenen res a pelar. En els descansos entre operació i operació, la canalla es deixa avituallar pels seus progenitors, i alguns pares asseguren haver viscut un altre episodi natural curiós: en companyia dels fills, asseguts a les roques i sentint com l’aigua s’hi estavella, semblaria que el temps s’alenteix, i la platja esdevé un rellotge gegant on els grans de sorra cauen més lentament. Malgrat que a vegades els responsables del pànic i la paranoia entre les bestioles de closca només passen el dia a la costa, sovint poden allotjar-se en algun càmping proper, en companyia de mares i pares. A les primeres se les distingeix perquè varien la seva indumentària en funció del moment del dia i de les tasques a escometre: són difícils de reconèixer perquè sempre llueixen un uniforme diferent segons si van a la platja, a la piscina, a la pista de pàdel o a l’espectacle d’animació del bar. Els pares, en canvi, són fàcilment identificables, perquè es passen tot el sant dia lluint panxa, sense samarreta, i duen el mateix banyador durant setmanes: darrerament va transcendir el cas d’un home que, a l’hora de marxar cap a casa, va haver de ser atès a l’ambulatori de torn perquè, després de tants dies sense treure-se’l, el vestit de bany se li havia adherit a la pell.

A les hores de foscor els mini-comandos de la mort s’amunteguen a les zones més humides dels càmpings (parterres, arbres, gespa), farcits de caragols i llimacs incautes que no triguen a caure a les seves urpes. No tenen cap possibilitat: l’enemic va equipat, cosa fina, amb les seves llanternes, i res escapa a les seves habilitats per traçar telepàticament la presència de gastròpodes. Aquests darrers dies d’estiu, cortesia de l’estiuet de Sant Miquel (no confongueu amb el de Sant Martí, al novembre: en Miquel està acostumat a la popularitat a la indústria cervesera, i no suporta que li treguin protagonisme), a la platja les nenes i nens deixen de ser-ho i es transformen en veritables màquines de caçar. I són els millors.